Els fraus són habituals en els certificats d’eficiència energètica. És un secret a veus, un fenomen habitual segons arquitectes i immobiliàries, però que ningú és capaç de quantificar i molt menys posar fre. Els professionals detecten que altres col·legues sense escrúpols menyspreen el tràmit, que les inspeccions no són tals, que els QR que justifiquen la valoració energètica dels habitatges no passen de ser dibuixets o enllaços a pàgines genèriques i que el document que ha de servir per a avaluar habitatges és, en molts casos, mostra d’una enganyifa mediambiental. O una crua guerra de preus.

El catalitzador de l’auge del fenomen, ja detectat en el passat, ha estat la mateixa pandèmia. El mal de la caverna d’alguns certificadors va portar al fet que ni tan sols visitessin els pisos que havien d’avaluar. Venedors de pisos veuen a certificadors que gairebé no treuen el cap a l’interior dels habitatges i molt menys prenen mesures o analitzen en profunditat els immobles.

Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic, el certificat energètic, que és un punt obligatori per a vendre o llogar un habitatge habitual o una vacacional, «és una eina fonamental a l’hora de conèixer el rendiment energètic d’un immoble, ja que recull la informació sobre consums d’energia i emissions de CO₂ d’aquest. Amb aquesta informació el propietari o l’usuari de l’immoble pot avaluar i comparar l’eficiència energètica i la integració d’energies renovables, així com prendre decisions que permetin l’estalvi d’energia en els edificis». La certificació energètica ha de posar en valor aquest rendiment energètic i els possibles estalvis, ja que la decisió de llogar o vendre l’immoble també es veurà influïda per aquesta informació.

Però la intenció del regulador xoca a vegades amb la praxi. Diego Soldevila, director de consultoria energètica de Tinsa (especialista en valoració d’immobles) reconeix que es detecten que no s’estan fent les inspeccions corresponents, que no hi ha visites professionals que recolzin els informes i que fins i tot alguns codis QR són falsos. Els notaris no supervisen la veracitat de les dades en les compravendes d’habitatges. «La clau és donar rigor professional al certificat energètic i que passi a ser un document tècnic i no un mer tràmit administratiu». Passaria a ser un document útil per a concedir préstecs verds o hipoteques bonificades, suggereix.

Rosa Claverol, arquitecta i professional especialitzada en certificacions d’habitatges des que són obligatòries (2013), opina que el frau ha aconseguit nivells alarmants, amb una guerra de preus insostenible. Argumenta que una inspecció tal com estableix la normativa suposa una hora de visita del certificador per a un immoble de fins a 120 metres quadrats, més unes altres tres o quatre hores d’elaboració de l’informe i la seva presentació telemàtica davant l’Administració, l’ICAEN, en el cas de Catalunya. El preu habitual d’un informe d’aquestes característiques hauria de ser de l’ordre dels 120 euros (en els quals sol incloure’s una comissió de 20 euros al comercial de la immobiliària, i els 12 euros de la taxa oficial de registre). A la pràctica, existeixen ofertes de certificats a partir de 30 euros, molts d’ells se suposa que falsos, afirma. L’acusació principal és que ni tan sols es registren a l’ICAEN, per la qual cosa ningú sap amb certesa el nivell de frau global. En aquesta mena d’operacions tampoc solen fer-se factures.

Lola Alcover, secretaria del Consell General del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària d’Espanya (Coapi), nega que el frau sigui tan habitual: «La immensa majoria dels professionals actuen -actuem- amb rigor i lleialtat; que som conscients que les males praxis d’uns pocs danyen tant o més al col·lectiu professional al qual diuen pertànyer». Defensa la professionalitat d’un col·lectiu davant d’una minoria que va aparèixer en algun moment en oferir certificats «per 50 euros sense visita, per a les quals era el contractant qui havia d’enviar un qüestionari emplenat amb les dades tècniques necessàries, i amb fotografia de façana. Desconeixem si va ser la inspecció administrativa qui va suprimir aquests «fusellers», o si van caure pel seu propi pes a conseqüència de la citada abans maduresa dels mercats; i lamentem qualsevol mal que poguessin deixar pel camí». L’herència de les males praxis extremes ha estat una guerra de preus i a internet s’ofereix el certificat per 30 euros amb taxes i IVA a part. Alcover reconeix que els certificats es van comercialitzar inicialment a partir de 300 euros. «Possiblement era la gran quantitat de tècnics sense treball la que va situar el preu dels certificats al voltant de 75-100 euros. No podem oblidar que la lliure competència regeixi aquest mercat. Tot i això, entenem que aquestes últimes xifres desmereixen respecte al volum de treball, ben conegut pels professionals del nostre sector, que els tècnics contractats realitzen».

Existeixen inspeccions, però no són suficients per atacar el problema des de l’arrel. En alguns casos, però, són fingides i els notaris no ho supervisen.