Patronal i sindicats trenquen les negociacions per un pacte salarial

La patronal i els sindicats donen per trencades les negociacions per un nou acord salarial aquest any. Així ho van fer públic les parts ahir, després de mantenir els últims contactes i constatar que no veuen marge per a una entesa que guiï la negociació col·lectiva i llanci a un cicle de conflictivitat laboral en la negociació de convenis col·lectius.

La CEOE i CCOO i UGT no van aconseguir acordar com repartir-se els costos de la inflació i la guerra i s’aixequen de la taula enguany, deixant a l’atzar de cada federació i cada sector el consensuar (o imposar) els increments salarials per als pròxims anys. Amb el risc que això desemboqui en un cicle de vagues que ja s’estan coent en diversos sectors de l’economia espanyola, com és el cas dels centres d’atenció telefònica (prevista la primera per al 13 de maig).

L’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC) és una espècie de «conveni de convenis» que les cúpules de CEOE, Cepyme, CCOO i UGT renoven cada tres anys. El seu objectiu és donar a les seves federacions i sectors una guia per a quan s’asseguin a negociar convenis tinguin una referència sobre quins increments salarials proposar. No és vinculant, però ajuda a desencallar negociacions difícils. L’últim porta caducat des del 2020, la pandèmia va dificultar renovar-lo i ara la inflació allargarà una mica més el bloqueig.

La negociació de l’AENC no ha estat fluida en cap moment i durant els dos últims mesos els agents socials han tractat de trobar una fórmula que permetés que els treballadors no perdessin poder adquisitiu i que les empreses conservessin suficients marges per no perdre competitivitat. No ha estat possible i, davant l’atzucac al qual s’han anat arraconant les parts, s’han trencat les negociacions.

Les centrals advocaven per generalitzar les clàusules de revisió salarial, la qual cosa permetria pactar increments salarials més escassos ara i després compensar-los a final d’any segons el que hagi pujat la inflació. La patronal no volia parlar d’això i va imposar un veto frontal a aquesta fórmula, davant el previsible encariment de costos laborals que això li hi hagués suposat. La pressió des de diverses federacions cap a la cúpula dirigida per Antonio Garamendi perquè no acceptés aquesta via ha marcat el final de les negociacions.

Amb el temps a favor

Aquí les empreses juguen amb el temps a favor, perquè com més aguantin sense pactar més baixarà -presumiblement- la inflació i podran plantejar increments més baixos.

Ja l’any passat els salaris pactats per conveni van perdre poder adquisitiu, pujant aquests l’1,5% de mitjana i tancant l’IPC mitjà en el 3,2%. I enguany van pel mateix camí, encara que amb una diferència substancialment més gran. Fins a març el sou per conveni estava en el 2,4%, mentre que la inflació evoluciona al 8,4%, un diferencial de més de sis punts que caldrà veure com tanca l’any. Davant aquesta disparitat, l’escenari de vagues està servit. Ja hi ha conflictes al metall de Barcelona, en els autobusos de Lleida o n’hi va haver i es van desactivar «in extremis» en la neteja de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, entre altres.

Les centrals no han aconseguit treure a la patronal del seu enroc. Ja van centrar els sindicats el seu Primer de Maig més a reclamar millors salaris que a festejar la reforma laboral. I el dimecres la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, els ajudava constrenyent a la CEOE al fet que s’assegués a negociar i acceptés millors condicions salarials. Ni l’un ni l’altre han fet efecte i la patronal decidirà les recomanacions salarials que remeti als seus associats.