L’objectiu de tota empresa és vendre el seu producte per obtenir un benefici. Nosaltres, com a consumidors, potser alguna vegada ens hem preguntat quines són les tècniques utilitzades per les empreses per fixar aquests preus. Les més habituals són la fixació de preus basada en els costos o basada en la competència. Normalment, tot preu té una història que el justifica al darrere. L'atzar en aquest tema no existeix, ja que totes les empreses estudien meticulosament quin ha de ser el preu dels seus productes.
La raó per la qual un client potencial opina que un producte és car és molt simple: el cost que ha d'assumir per adquirir-lo supera el benefici que percep en adquirir-lo. Com podem veure, és una cosa subjectiva. Si totes les persones, per exemple, només compressin els productes per tenir el preu més baix, no veuríem la indústria del luxe créixer, fins i tot en les crisis més dures de l'economia mundial. De fet, les grans marques de luxe mai baixen els seus preus.
Vivim en un món empresarial molt competitiu, de grans produccions, poc diferenciades, on per crear valor afegit s'ha de parlar sempre de la solució que s'ofereix, més que del producte.
Però i si parléssim d'una samarreta blanca? De coll rodó, màniga curta, patró recte i feta 100% de cotó. La peça més senzilla possible. La samarreta que tenim i hem tingut tots. Com pot ser que per internet es pugui comprar per 1 euro, en una botiga esportiva per 4 euros i si és d'una gran marca (encara que no es vegi) per 500 euros?
Si parlem del tercer cas, gastar molt en una cosa tan bàsica és un acte elitista, és voler vestir d’una marca, d’un segell, encara que no ofereixi una millor estètica.
Ser car és sinònim de ser millor? O de ser just?
Si bé la paraula «car» és subjectiva, el preu de la tela, el fil, la fabricació de patrons, la maquinària i les altres despeses no ho són. És curiós que ens cridi l'atenció el preu d'una samarreta quan és desorbitat cap amunt i no quan és irrisori cap avall. Una samarreta fabricada de forma sostenible amb el medi ambient i respectuosa amb els qui treballen per confeccionar-la (salaris dignes i condicions de treball adequades) sempre resultarà necessàriament més cara que la que val 1 euro.
Quan veiem aquests preus, un pot posar en dubte on comença el màrqueting i on acaba la qualitat o l’ètica.
Segons la meva opinió, tan cara és la samarreta d’1 euro, com la de 500. La del valor més elevat ho és perquè el seu preu no és objectiu i segurament és injustificat. La més econòmica, perquè si vols que una peça sigui sostenible, no pots pretendre que sigui extremadament barata.
L’ètica és un tema crític en la fixació de preus, perquè l'ètica i la legalitat no són sinònims. Un preu no ètic no sempre és un preu il·legal. En molts casos, depèn de nosaltres decidir on està la línia. Els mercats estan llançant la seva proposta per afrontar la degradació mediambiental, la deslocalització industrial, el benestar animal o l'explotació dels treballadors, i exercint el nostre poder de compra podem crear el món en el qual volem viure.
La compra d'un producte ja no només és pot guiar per criteris racionals (que defineixen si el producte satisfà necessitats), criteris econòmics (que defineixen si el producte ofereix una bona relació qualitat/ preu), o criteris simbòlics (que defineixen si el producte m'aporta felicitat), sinó també per suposats criteris ètics (que ens fan percebre que el producte és bo per al món).
