El sector de l’energia solar és una cosa relativament recent. També ho és X-Elio?
El que és avui una multinacional dedicada a la construcció de plantes fotovoltaiques va néixer fa 17 anys a partir d’una petita empresa d’enginyeria d’origen murcià. La primera fase d’expansió, el 2008, va estar basada en la tarifa regulada que regia a Espanya, tot i que després, a mesura que la situació regulatòria va anar avançant a nivell internacional, es van començar a abordar també projectes als EUA i el Japó. Amb tot, el que va suposar un impuls definitiu va ser l’entrada, el 2015, del fons nord-americà KKR, al qual se li va sumar el canadenc Brookfield, que actualment es reparteixen a parts iguals la companyia. El salt ha estat molt important, atès que funcionem com una multinacional.
Què és el que ha canviat des d’aleshores?,
La firma s’ha convertit en una multinacional present a set mercats, ja que, a part de Espanya, els EUA i el Japó, també treballem a Itàlia, Austràlia, Xile i Mèxic. El que intentem és estar en aquells mercats on l’energia solar resulti competitiva. A més, des de fa 18 mesos també estem apostant pel negoci de les bateries, perquè és la combinació perfecta per tenir una energia econòmica capaç de substituir el gas a curt termini.
També són presents al mercat de l’autoconsum?
Hem realitzat algunes instal·lacions, fins i tot per a marques automobilístiques tan conegudes com Renault o Seat. Però en la conjuntura actual l’autoconsum és més car que la solar centralitzada, per això ens centrem en les grans plantes fotovoltaiques per un tema d’eficiència.
Quin és el volum de negoci que tenen a Espanya?
Fins fa uns dos anys estàvem en el 30%, però en aquests moments aquest mercat va millor que a altres països, perquè hi ha un coll d’ampolla en l’obtenció de permisos a tot arreu.
El fort increment dels preus de l’electricitat ha propiciat que les energies renovables es trobin en plena expansió. Tenen molts projectes en cartera?
Estem en una fase de creixement enorme. La nostra previsió és la de tenir en construcció 700 megawatts a final d’any, tot i que per a l’any que ve ja manegem unes perspectives de 1.500 i per d’aquí a dos, de 2.000. En qualsevol cas, tot dependrà de l’obtenció dels permisos.
Què és el que està propiciant aquests colls d’ampolla?
Hi ha dificultats per molts factors. Primer, perquè hem passat una crisi sanitària en la qual els esforços s’han desviat cap a altres assumptes i, després, perquè a Espanya s’ha concebut un pla de renovables molt ambiciós que ha propiciat un fort increment de projectes sense que s’hagi augmentat el nombre de funcionaris. Amb tot, també he de dir que no som ni de bon tros els més lents a nivell burocràtic. De fet, i tot i que la burocràcia és un mal comú, només a Texas estan sent més ràpids que a Espanya.
Quin és el nivell d’embús que tenim ara mateix als despatxos?
Segons les últimes xifres que manegem, hi ha en aquests moments 120.000 megawatts en tramitació i només s’estan concedint permisos per a 4.000 anuals. L’objectiu del Govern és passar a 7.000, però per a això s’hauran de valorar, d’entrada, aquells projectes que no tinguin viabilitat, perquè els funcionaris puguin centrar tots els seus esforços en aquelles iniciatives que sí que tinguin opcions reals de prosperar.
Les plantes fotovoltaiques s’estan trobant en alguns territoris amb un fort rebuig pel seu impacte mediambiental i paisatgístic. Estan trobant moltes traves?
És evident que aquestes instal·lacions poden tenir un impacte a nivell visual, però també és cert que les companyies busquen terrenys de forta irradiació i falta d’aigua, que són els més econòmics i normalment coincideixen amb camps de cereals. L’Administració és la que ha de decidir la viabilitat dels projectes en cada cas, i crec que el que cal fer és buscar un equilibri, de manera que un municipi no s’ompli de plantes solars i el del costat no en tingui cap, quan té el mateix impacte visual. Cal tenir en compte que es pot compaginar l’activitat agrícola i ramadera amb la solar, i que la construcció de les plantes genera molts llocs de treball.
El pla nacional d’energia i clima es marca com a meta arribar als 39 gigawatts instal·lats el 2030. Arribarem a temps d’aconseguir-ho?
El primer que cal dir és que, quan es va redactar, era el més ambiciós que hi havia a tot Europa. Tanmateix, Espanya hauria de revisar a l’alça els seus objectius després de l’augment dels preus de l’electricitat i el gas generat per la guerra d’Ucraïna. De fet, països com Itàlia i Alemanya ja es fixen com a objectiu arribar als 80 gigawatts. D’altra banda, si continuem a l’actual ritme de concessió de permisos, és evident que no es podran complir els objectius, tot i que soc optimista i espero que els tràmits puguin anar agilitzant-se.
La crisi energètica els està beneficiant?
La crisi no beneficia ningú, entre altres coses perquè abans que succeís ja sabíem que havíem de desenvolupar molts megawatts, però s’ha d’accelerar si no volem que la indústria europea mori amb un preu de l’electricitat cinc vegades més car que als EUA. És una simple qüestió competitiva.
No hi ha alternatives?
El gas ja sabem que és a Rússia i que no es tracta d’un soci fiable, els contractes signats amb els EUA no es faran efectius fins al 2026 i les negociacions que es mantenen amb Qatar per augmentar la producció també trigaran entre tres o quatre anys a fructificar, a causa que cal procedir a la construcció d’infraestructures. El carbó, d’altra banda, és altament contaminant i per a la nuclear, si nosaltres ja tenim problemes amb els permisos, imagini per posar en marxa una central d’aquest tipus. Les energies renovables, per tant, són just en el centre de la solució.
Estan traient rendibilitat de l’increment dels preus del gas i l’electricitat?
Les elèctriques no és cap secret que estan tenint més beneficis, però nosaltres ens dediquem al desenvolupament de plantes solars i signem contractes amb els nostres clients industrials a un preu fix durant deu anys. Així que, en la seva immensa major part, parlem de vendes a llarg termini per les quals no obtenim un benefici de la conjuntura actual.
El Govern ha anunciat recentment l’aplicació d’un impost a les energètiques. Què opina sobre això?
Quan es va posar l’impost del 7% a la generació es va veure que l’electricitat, a continuació, va pujar també un 7%. Reconec que és difícil trobar la fórmula per rebaixar les tarifes, però penso que aquesta no vindrà de l’anomenada solució ibèrica. El Govern ho ha intentat i les mesures portades a terme han tingut alguns efectes, però no els que a tots ens agradaria. Els canvis han de venir d’Europa i de la mà del sistema de regulació.
Hi ha esperances que el preu es redueixi?
A llarg termini ho farà, però a mig termini depèn de la voluntat política per emprendre una reestructuració profunda, reduir consums i accelerar els permisos per a les energies renovables. El tema s’ha de solucionar perquè, insisteixo, la indústria europea està entre l’espasa i la paret.
La comunitat internacional s’ha marcat el 2050 com a termini per aconseguir la plena descarbonització. Ho veu factible?
Jo crec que és plenament possible, entre altres coses perquè, si fallem en aquest assumpte, les conseqüències del canvi climàtic seran devastadores i irreversibles.
