El fantasma d’un oligopoli amenaça el sistema financer espanyol des de fa anys. La concentració al sector s’ha disparat des de l’esclat de l’anterior crisi iniciada el 2008 a mesura que el nombre d’entitats rellevants es reduïa de 45 a 10 fruit de les nacionalitzacions i les fusions. Les autoritats, tot i això, segueixen sense veure alarmant la situació, en funció dels indicadors que utilitzen per mesurar el grau de risc en la competència. No obstant, un d’aquests indicadors va marcar l’any passat una nova cota sense precedents: els cinc bancs més grans del país (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Unicaja Banc) ja concentren el 69,3% dels actius bancaris a Espanya.

La dada, actualitzada fa unes setmanes pel Banc Central Europeu (BCE), supervisor financer de la zona euro, reflecteix que l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, quart i tercer bancs espanyols fins a la fusió el març del 2021, va tornar a elevar la concentració bancària per primera vegada en dos anys. També va afectar, encara que en menor mesura, la unió d’Unicaja Banco i Liberbank. Entre el 2018 i el 2020, així, la quota de mercat de les grans entitats va baixar del 68,5% al ​​66,4% fruit de la major competència en el sector després del sanejament posterior a la crisi financera, que va enfortir els bancs més petits. La integració de l’entitat nacionalitzada en la catalana va trencar aquesta ratxa i va portar l’indicador a un nou màxim històric.

La quota de mercat del 69,3% del 2021, així, contrasta fortament amb el 40,3% del 1999 (any en què comença la sèrie històrica del BCE) i amb el 41% del 2007 (l’exercici previ a l’esclat de la bombolla immobiliària). Pel que fa als principals països de la Unió Europea, està molt per sobre de les dades que presenten Alemanya (31,8%), França (49,3%) i Itàlia (51,6%), encara que queda per sota de la d’Holanda (84,1%). En qualsevol cas, encara està lluny de la dels països que presenten pitjors registres, com Grècia (98%), Estònia (93%), Lituània (89,8%) o Letònia (87,4%).

Encara més rellevant és que, fruit de les dues fusions de l’any passat, el semàfor que utilitzen les autoritats financeres per mesurar el grau de competència en el mercat va intensificar l’any passat el color taronja que va assolir per primera vegada el 2018 després de l’absorció del Popular pel Sabadell. Després de dos anys de caigudes, així, l’índex Herfindahl i Hirschman (més conegut per HHI per les sigles en anglès) es va elevar l’any passat de 1.082 a 1.270. Com a regla general, el BCE considera que un nivell inferior a 1.000 implica una baixa concentració, mentre que una cota entre 1.000 i 1.800 la considera de concentració mitjana, i ja per sobre de 1.800 la veu d’alta concentració.

Els barems

Els organismes principals de defensa de la competència del món utilitzen aquest índex per analitzar la situació d’un mercat. Es calcula elevant al quadrat la quota de mercat que cada empresa posseeix i sumant aquestes quantitats, de manera que es dóna més pes a les companyies més grans. Un valor màxim de 10.000 implica que hi ha un monopoli. La normativa de competència europea del 2004 entén que un nivell inferior a 2.000 no és alarmant. Als Estats Units, per part seva, un nivell de menys de 1.500 implica que el mercat està «desconcentrat», entre 1.500 i 2.500 suposa que ja està «moderadament concentrat», i per sobre de 2.500, «altament concentrat».

El 1999, el sector financer espanyol presentava una cota molt baixa de 427, que la dècada següent va créixer de forma moderada fins als 459 del 2007. Les fusions, però, l’han portat a disparar-se i a mantenir-se durant quatre anys seguits en un nivell cada cop més taronja, tot i que encara lluny de la cota de 1.800 que marca la frontera amb el vermell. Si s’hagués produït la frustrada fusió entre el BBVA i el Sabadell, se li haurien afegit 235 més aproximadament, segons càlculs del mercat, de manera que també hauria quedat per sota del nivell preocupant.

Crida a més concentració

Aquesta anàlisi és, en part, el que explica que el BCE i el Banc d’Espanya hagin estat durant anys instant a un procés de concentració més gran (en el cas de l’organisme espanyol, des del 2015) perquè els bancs guanyessin eficiència retallant oficines i plantilla i milloressin així la seva rendibilitat colpejada pels baixos tipus d’interès. En els últims mesos, però, el missatge ha semblat perdre pes en els discursos, en bona mesura per l’aire que està insuflant als comptes del sector l’encariment del preu dels diners per combatre la inflació. Amb tot, no és descartable que torni a ressorgir a mig termini per reptes estructurals com la digitalització de la clientela o conjunturals com el possible increment de la morositat.