Ahir, 21-D, transcorreguts gairebé tres mesos del referèndum de l'1-O, la consulta que va detonar el sisme polític, social, policial i judicial més intens de la curta història democràtica de la Catalunya moderna, més de quatre milions tres-cents mil electors van dipositar el vot en alguna de les urnes habilitades en els 2.680 col·legis electorals repartits per 947 municipis. Quatre milions tres-cents mil sufragis que representen una participació de prop del 82% i que gairebé dupliquen els emesos en el referèndum sobre la independència del dia 1 del mes 10 de l'any 2017, quan la participació va ser del 43% del cens i el recompte de vots va situar-se en els 2,3 milions en números rodons. Els comicis autonòmics més estranys, convocats pel president espanyol Mariano Rajoy sota l'empara de l'article 155 de la Constitució, van mobilitzar com mai l'electorat català; i, a diferència de l'1-O, els partidaris que Catalunya continuï formant part d'Espanya -els unionistes, els constitucionalistes- van votar en massa, fins al punt que la líder d'un partit, Ciutadans, que ha agitat sense complexos la bandera amb dues franges vermelles i una de groga, la rojigualda, l'oficial des del 1978, es va erigir en la candidata més votada.
Blocs inalterables, nous matisos
L'independentisme conserva la força relativa en vots; això no obstant, no supera el 50%, no té la majoria social, no hi ha un sol poble. I manté la majoria d'escons, tot i que més ajustada (70 diputats de 135, dos menys). Ara bé, la llista més votada és unionista-constitucionalista. Embolica que fa fort: en termes generals el mapa polític de blocs no s'altera, però incorpora matisos significatius que hauran de ser tinguts en compte per l'encarregat de desfer el nus de la política catalana. El nou president, o presidenta, encara una legislatura difícil; molt difícil.
Urnes de metacrilat
El fet és que Inés Arrimadas, nascuda a Jeréz de la Frontera, casada amb un ripollès, va resultar vencedora de les eleccions en vots amb folgança (Cs va superar la barrera del milió) i també en escons (37, dotze més que el 27-S de 2015), una victòria que va arribar per sopresa (o no) de propis i per (notable) disgust d'estranys (independentistes). Va quedar per davant de Carles Puigdemont i d'Oriol Junqueras, que va acabar la nit -tòpicament llarga i tensa, a tots els efectes atípica- com un dels grans damnificats per les urnes, que aquesta vegada eren de metacrilat, i va dessagnar el PP. Puigdemont, segon, amb 160.000 vots menys que Arrimadas, té menys arguments per continuar reclamant el despatx contigu al majestuós saló de Montserrat de la primera planta del palau gòtic de la plaça Sant Jaume, la seu de la Generalitat. Però no es queda sense i des de la distància belga probablement reclamarà la Presidència. Ho acceptaran Esquerra i la CUP, tocades pels resultats? La resposta la tenen Junqueras i els òrgans assemblearis dels anticapitalistes.
L'inquilí
Sigui com sigui, l'inquilí del despatx presidencial no governarà en solitari, perquè l'aritmètica ha estat, com es preveia, molt capritxosa. El nou president o presidenta tindrà una feinada descomunal: haurà de curar ferides, obertes, profundes; haurà de reconciliar bàndols, molt oposats, massa; haurà d'encaixar amb calçador la convulsa Catalunya en la complicada Espanya. L'obstinació per la república té prou diputats per mantenir-se en vida; però ha perdut el plebiscit per segona vegada. A grans trets tot queda igual, però amb matisos importants.
Un país de dretes
La pulsió nacionalista que ha embriagat la política catalana els últims anys ha arrossegat l'esquerra al desastre: ERC, PSC, Catalunya en Comú i la CUP, que en circumstàncies normals s'asseurien al mateix costat de l'hemicicle, sumen, plegats, 61 diputats, set per sota de la majoria absoluta. La possibilitat d'un nou tripartit progressista sembla altíssimament improbable. Remota. Marciana. No suma. En canvi, Cs, JxCAT i el PP -el partit de Rajoy, amb un resultat misèrrim, no té ni els diputats necessaris per disposar de grup parlamentari propi- acumulen 74 diputats, sis per sobre de la majoria absoluta. Les banderes, en aquest cas l'estelada i l'espanyola, onegen a favor dels partits de tarannà conservador.
El PSC, per sota les expectatives
La nit (atípica) d'ahir va desactivar ben aviat les expectatives de creixement que les enquestes atorgaven al PSC de Miquel Iceta. El candidat socialista va ser el gran protagonista del primer tram de la campanya; va sumar a la candidatura exdirigents d'Unió Democràtica en un intent d'assolir la centralitat, una operació alambinada que no ha donat els fruits esperats (l'esquerra més posada, encara, a la picota). Si no es produeix una autèntica confluència de planetes, una conjunció astral, Iceta no, no serà president. Ni en somnis. Els efectes de l'«Icetaton complex» -la simpàtica medicina que els socialistes van convertir en un producte de màrqueting- són els d'un placebo.
Punxen els comuns, cau la CUP
De guanyar les eleccions generals el 26-J de 2016, Xavier Domènech, cap de llista de Catalunya en Comú-Podem, va passar, ahir, a ser el tercer candidat menys votat; va fer pitjor resultat que Lluís Ravell al capdavant de Catalunya Sí que es Pot, amb poc més de 300.000 vots i vuit diputats; una nova derrota de l'esquerra, però no pas l'última: la CUP, la crossa indispensable per a l'intent frustrat de nova república, va perdre prop de 150.000 vots i sis diputats.
