La política s'ha convertit cada vegada més en una qüestió de guions que emfatitzen un relat d'esperança o de temor, de ressentiment o de solidaritat. Amb el mapa ideològic espanyol dividit en dos grans blocs -o en tres, si incloem els nacionalismes-, la dreta va optar per subratllar el relat de la qüestió nacional fins al punt de pretendre així arraconar en el ring el PSOE.
Els estrategs de Pedro Sánchez van aprofitar hàbilment aquesta conjuntura -i la comprometedora foto de Colón- per encoratjar la por a un hipotètic govern de Populars i Ciutadans amb l'extrema dreta. En aquest marc narratiu, Podem quedava aïllat respecte al relat central del bloc esquerrà i oferia mostres de feblesa: de la suma d'errors que ha comès durant la legislatura a les seves fractures internes, de la seva caiguda a Catalunya -una de les seves places fortes- a la imatge de la vida burgesa de Pablo Iglesias i Irene Montero a Galapagar. L'objectiu del PSOE passava per recuperar bona part d'aquest vot podemita que, durant uns anys, va arribar a somiar amb el sorpasso. Gairebé ho van aconseguir, però el resultat d'anit -sense suposar un fracàs estrepitós per a Pablo Iglesias- redimensiona el múscul electoral de Podem, convertit ara en alguna cosa semblança a una Esquerra Unida amb esteroides.
Pablo Iglesias podrà, això sí, vendre dos èxits: el primer, que, gràcies a una bona setmana final, ha aconseguit salvar els mobles d'un partit que vivia, des de fa uns mesos, sumit en una profunda crisi; el segon, que aquest resultat li permet tapar el forat de vots que suposava el cisma plantejat per Errejón a Madrid. Amb la força dels seus diputats, Iglesias aspirarà a entrar en el govern i ancorar les polítiques del PSOE en el populisme d'esquerres. Potser ho aconsegueix. Potser no.
