n marejol vermell com la que afecta de tant en tant els musclos va emergir ahir de les urnes per revalidar -amb millor nota per als socialistes- un govern de l'esquerra menys fràgil que l'anterior. No deixa de resultar paradoxal que un partit tan poc amic de les revàlides en l'ensenyament com el PSOE s'hagi beneficiat ara dels seus bons resultats en l'examen de les urnes. Més conservadors del que podria semblar, els espanyols han decidit que el millor és seguir amb el que hi havia, millorant la prima als socialdemòcrates. Al PP l'han enviat directament al purgatori.

Ja posats a abundar en paradoxes, l'esquerra majoritària podria deure el seu èxit a la por que va suscitar en l'electorat un partit d'extrema dreta i extrem folklore -Vox- que amenaçava de treure la seva poteta de llop, com en efecte la treure el cap. Però poc. La idea d'un retorn a l'Espanya del nacionalcatolicisme, les verges, les processons, els toros, la munteria i el cigaló sembla haver estat suficient per mobilitzar els votants més mandrosos. O això indica, almenys, el creixement de la participació ciutadana en nou punts respecte a les anteriors eleccions de 2016. Si algun dubte hi havia, queda clar a qui ha beneficiat.

Aquests eren, al capdavall, els comicis de la por. Les dretes els presentaven com una amenaça per a la unitat del país, que estaria compromesa pels pactes entre Pedro Sánchez i els independentistes catalans. Per la banda de davant s'invocava el pànic al franquisme, que és sempre un argument de pes al que va contribuir el PP de Casado en la seva obstinació per mimetitzar-se amb Vox.

Tanta apel·lació als remots temps de la Guerra Civil no podia desembocar més que en una mobilització general de les que solen precedir les grans batalles. Pocs s'han quedat casa. El beneficiat ha estat el PSOE, que a més gaudia de l'avantatge d'exercir el Govern, amb el que això atrau els votants indecisos, incloent entre ells els conservadors.

L'altre guanyador va ser el nacionalisme català, si bé la baraca de Sánchez i la seva contrastada habilitat per ordir pactes podria permetre eludir tan incòmode soci. Tot i això, la influència política de Catalunya segueix anant més enllà del seu 20 per cent de participació en el PIB. L'independentisme ja havia modificat el panorama electoral, a l'il·luminar -per simple reacció- el naixement d'una ultradreta nacionalista que no apareixia pel Congrés des dels llunyans temps de Blas Piñar. No és segur que ERC pugui determinar ara el futur govern, però seria un tant temerari ignorar els resultats que va obtenir.

Sánchez ho tindrà més fàcil, a canvi, amb Unides-Podem. No només perquè el partit de Pablo Iglesias li hagi retornat bona part dels vots prestats en 2016, sinó -i, sobretot- pel canvi d'actitud dels morats. La sobrevinguda fe constitucional d'Iglesias ha llimat prou el seu anterior perfil antisistema com per convertir al seu partit en un suport acceptable i fins i tot un soci de govern si aquestes fossin les seves exigències.

Per a aquella nova minoria que potser estigui digerint l'ensurt de trobar-se amb un govern d'esquerres, bo serà aclarir que els vermells ja no són el que eren. N'hi ha prou d'observar l'exemple de Grècia, on una coalició d'esquerra radical governa des de fa anys sota l'estricte mandat de la Unió Europea. O el més proper, geogràficament, de Portugal, país en el qual la socialdemocràcia recolzada pels comunistes s'aplica fórmules econòmiques ortodoxes i, alhora, mesures favorables als treballadors. La UE comandada per Angela Merkel actua en aquests casos com un dissolvent capaç d'aigualir el vermell més intens fins a convertir-se en un molt menys refulgent color rosa.

Tot canvia perquè tot segueixi igual. El PSOE ha rellevat el PP com a partit més votat i, tot i la baixada de Podem, les esquerres sumen una trentena d'escons més que en les últimes generals. La seva posició és una mica més confortable; però la veritat és que segueixen depenent del suport d'altres partits per governar; i l'experiència suggereix que aquestes forces auxiliars solen demanar contrapartides amb boca de frare.

El d'ahir ho hauria resumit com ningú el maquiavèl·lic Giulio Andreotti, qui va establir que el poder desgasta molt... sobretot als que no en tenen. Sánchez, que ja el tenia, està en condicions de revalidar-, fins i tot si juga com a alternativa la improbable carta de Ciutadans. Només queda preguntar a quant ascendeix la factura a la barra, però això ja es donava per descomptat abans que el president passés la revàlida d'ahir. Amb nota per al seu partit, per cert.