Espanya, país de toros i de toreros, va assistir, al setembre, a una nova petició d'alternativa per part del president en funcions Pedro Sánchez. Noviller de la política que se la va jugar, amb èxit, en la moció de censura a Mariano Rajoy l'estiu del 2018, Sánchez (Castejón) volia ser matador, fart que les Unides Podem de Pablo Iglesias i els Ciutadans d'Albert Rivera –ara sí: el gran fiasco– no l'ajudessin a ocupar quatre anys més el palau de La Moncloa. «Eleccions», va dir el destre socialista des de la convicció que ahir, 10-N, diumenge de tardor gèlid, sortiria de la plaça a les espatlles dels electors. Sánchez –més temerari que el mestre José Tomás– confiava tallar cua i orelles, però la presidència, que ahir requeia sobre els 36,8 milions d'electors amb dret a vot –la participació va superar el 69%– li negava l'honor: el PSOE guanya les eleccions amb 120 diputats, tres menys que el 28 d'abril.
Però la dreta, i sobretot la ultradreta, pugen, no prou per formar govern –el resultat llastimós de Rivera els ho impedeix–, però de manera notable, ja que el PP guanya 22 diputats i arriba als 88 (Casado is not dead) i Vox s'emborratxa d'escons, en guanya 28 (!), se situa en els 52 (!!) i es confirma com el gran maldecap dels progressistes i del partit que un dia van presidir Manuel Fraga, José María Aznar i Mariano Rajoy, que sent l'alè del toro al clatell. A l'ala conservadora espanyola, al país del sol i sombra, Santiago Abascal és, amb perdó, el putu amo. I amb ell, el bloqueig persisteix i la distància entre l'esquerra i la dreta s'escurça (158 a 150 diputats). Pedro Sánchez ha evitat una mocadorada sonada però no ha fet bona feina; tampoc triomfa Unides Podem, que perd set diputats i que ja es deixa estimar pel PSOE amb l'argument de frenar els ultradretans de Vox. Iglesias, que culpa el candidat del PSOE de tots els mals i el fa responsable de l'emergència del partit verd llampant, no va trigar ni cinc minuts a proposar un govern de coalició als socialistes.
«Bona nit i visca Espanya!». Les primeres paraules pronunciades pel líder de Vox, la tercera força en nombre de diputats al Congrés, van ser, a banda de presumibles, reveladores. Vox, la força ultra que ha obtingut dos escons a Barcelona, que ha guanyat les eleccions a Múrcia i que governa a Andalusia i a l'Ajuntament i la Comunitat de Madrid, ha irromput a base de fer de picador de la política. És la reacció furibunda a l'independentisme i el refugi dels espanyols emprenyats amb el sistema. Abascal és el Donald Trump castís, que vesteix millor i es pentina més bé, però que pensa i parla igual. Espanya, primer. «¡A por ellos!», cridaven enfervorits els seguidors concentrats davant la seu del partit, a Madrid. Més «pàtria» i més «llibertat», els prometia Abascal, tota una declaració d'intencions.
Amb els números a la mà, i en el supòsit que hi hagi president els propers mesos, la legislatura, si arrenca, serà de traca i mocador. Aprovar un pressupost serà pitjor que torejar un semental de mil quilos; legislar, més inusual que indultar un toro, perquè Vox seguirà picant, castigant l'eventual nou govern i –Casado ho sap–, el PP a la mínima que pugui. Amb Vox al darrere la reacció dels populars és imprevisible. Contindran els nervis o es deixaran endur pel tsunami Abascal? Gosaran facilitar la investidura de Sánchez, la més plausible entre escenaris impossibles? Les paraules pronunciades ahir per Pablo Casado, una de freda i una de menys freda: «Sánchez ha perdut el referèndum» i «Espanya no pot ser hostatge dels seus interessos personals», va dir primer. «Esperarem a veure què proposa» i «exercirem la nostra responsabilitat i alternativa», perquè «Espanya no pot esperar més» la formació d'un govern, va afegir.
Rivera, que comparteix cognom amb una nissaga de toreros il·lustres, va rebre la mocadorada de la nit. Dels 4,1 milions de vots obtinguts el 28-A s'ha quedat amb 1,6: n'ha perdut més del doble. Passades les onze de la nit i escrutada la pràctica totalitat dels sufragis, assumia la patacada i lligava el seu futur polític a allò que decideixi l'executiva taronja –plena de dirigents afins–, primer, i a allò que dirimeixi un congrés extraordinari, més endavant.
A la distensió política no se l'espera en la nova legislatura, que sembla condemnada a ser de curta durada. Ho deia Casado: «Espanya ha tingut un mal resultat per a la governabilitat». Al carrer Ferraz de Madrid, els simpatitzants socialistes deien que «con Iglesias, sí»; ningú no cantava «con Casado, no». El guanyador, el «torero» que es va llançar a l'arena, deia que l'objectiu és «formar un govern estable» i «progressista». I apel·lava a la «generositat» i «responsabilitat» dels partits per fer possible el desbloqueig. «Sí o sí». I olé.
| L'últim | El més llegit |
