He estat educat en el respecte institucional i personal vers la figura del rei Joan Carles. No podia ser d'altra manera des del mateix moment en què vaig ser diputat a Corts, una vegada aprovada la Constitució de 1978, i, per tant, em considero "home de la Transició". D'un canvi com mai abans havia fet Espanya i del qual sempre seré defensor. Educat, per tant, en que els discursos del Rei són els seus discursos i no poden ser objecte de comentaris per la meva part i, educat, també, en què les seves decisions són les seves decisions, que es respecten i prou. Tanmateix, però, aquesta educació no m'ha estat imposada; l'he elegida lliurement. Per dues raons: Perquè no tot ha de ser objecte d'escrutini -n'hi ha prou amb l'acció política de governants i d'opositors- i perquè, sobretot i molt principalment, la Història d'Espanya m'ha aconsellat que, per la nostra manera de ser, vehement i un punt eixelebrada, necessitem que a la més alta magistratura de l'Estat s'hi trobi algú que inamovible sigui. Sé perfectament que el que acabo d'escriure pot arribar a disposar de dèficit democràtic, per dir-ho suaument, però no puc bescanviar els decennis de regnat de Joan Carles, la construcció institucional portada a terme i els avenços de tota mena aconseguits, pels decennis de la dictadura més recent, ni tampoc pels decennis d'incertesa que la precediren amb cops i contracops que desembocaren en una molt cruenta guerra civil. Sóc monàrquic, òbviament en el marc d'un règim parlamentari, per convicció. Ho vaig votar i ho tornaria a fer.
Potser aquest preàmbul no és avui "políticament correcte", atès que es porta la disbauxa més absoluta en matèria política- institucional, amanida amb no poca violència verbal i física, en comptes d'allò tan preuat del seny, que és l'entesa des de la discrepància, fonamentada en el respecte a l'altre. Però, tanmateix, quan el rei Joan Carles abdica, els mecanismes constitucionals es posen en funcionament per bastir el pont que arriba fins a una nova coronació, i el príncep d'Astúries i de Girona es prepara per regnar com a Felip VI, es feia necessari, almenys per a mi. Estic disposat a respectar l'opció absolutament contrària a la meva, però no pas a admetre que el "règim del 78", com alguns titllen amb sarcasme i menyspreu el període transcorregut, sigui la causa primera de la qual surten tots els dimonis que ens acompanyen, els reals i els imaginats, i que es resumeixen en la paraula "desafecció", que em sona a dimissió davant el cúmul de circumstàncies negatives que ens envolten. Qui es cregui que passar del franquisme, el sociològic i l'institucionalitzat, a la democràcia i assentar aquesta, fou un mena de divertida excursió ecologista, s'equivoca del tot. Joan Carles i Adolfo Suárez personifiquen a molts que o bé no hi pogueren ser-hi per raons inherents a la dictadura o bé sí que hi foren, però que mai culparen els tercers de les dificultats objectives que hagueren(m) de torejar. En una societat de cotó fluix, com és avui la nostra, és molt fàcil, massa llaminer i fins i tot "un quedar bé", cridar a fer foc nou, sense recordar que la llibertat amb tots els seus components de la qual gaudeixen es deu a la "generació de la Transició". Els que avui criden i insulten, alguns qualificant de feixistes els policies i d'altres incendiant carrers, no han fet res de res per merèixer aquest do democràtic. Com que no han fet res, no el saben valorar. Són uns nens (i no tan nens) malcriats que han begut de la ignorància perversa.
L'abdicació de Joan Carles mereix el més profund dels respectes. Estem davant d'una decisió constitucionalment prevista i endemés practicada en altres regnes europeus amb absoluta naturalitat. La Història en parlarà bé, molt bé, del seu regnat, perquè sap destriar la palla del gra i, si segueix el costum, li reserva l'apel·latiu d'"el democratitzador", el qual se li escau perfectament. No crec que s'hagi inspirat en Ciceró -"la salut del poble és la primera llei"-, però sí crec que ha donat la darrera de les seves moltes lliçons de servei al país: "Una nova generació reclama amb justa causa el paper protagonista". Ell, que sí va saber llegir el futur i el que aquest li encarregava de fer, ha donat el pas a favor d'una regeneració democràtica que certament és fa necessària per al conjunt de l'Estat, de les seves Institucions i del poble sencer, que gent nova ha de portar a terme. Felip VI, nascut per regnar i educat per regnar, rep l'encàrrec de que novament la Corona sigui el "motor del canvi". Crec honestament que, en el missatge d'acomiadat del Joan Carles I, s'hi troba l'anella d'una successió que ha de ser tranquil·la i serena; profitosa per a tothom. La que fins aquí hem arribat i només un punt i seguit ens separa.
