Per què es rebutgen les quotes de refugiats?

Populisme, electoralisme, societats homogènies i aïllades durant els anys del Teló d'Acer i una incompleta transició cap a la democràcia són algunes de les raons del rebuig dels països de l'Est d'Europa a les quotes de refugiats aprovades per la Unió Europea (UE). Hongria s'ha llançat a construir quilòmetres de filat per impedir físicament l'arribada d'immigrants i aplica penes de presó per als que creuin la frontera il·legalment. Eslovàquia portarà fins i tot davant la Justícia el sistema de quotes dissenyat per la Comissió Europea (CE) per distribuir el pes d'atendre els qui fugen de la pobresa o la guerra. Aquests dos països, al costat de República Txeca i Romania, són els únics socis dels Vint que s'han oposat a un sistema que preveu distribuir 120.000 refugiats en els propers dos anys.

El primer ministre hongarès, el nacionalista Viktor Orban, considera els refugiats "immigrants econòmics" que amenacen la iden?titat europea, postura que comparteix el seu homòleg eslovac, el socialdemòcrata Robert Fi?co, disposat a acollir només 200 refugiats, però de la minoria cristiana de Síria. Orban va insistir que l'arribada massiva de musulmans acabarà minant des de dins els valors de l'Europa cristiana.

Un recent sondeig d'Eurostat va mostrar que el 83% dels txecs són contraris a rebre refugiats i que el 44% no vol que el seu govern es gasti ni una corona per rebre'ls. "El Govern txec es comporta de manera intransigent perquè vol acontentar l'opinió pública majoritària, ja que és el país de tot Europa més contrari als refugiats", explica l'analista polític Jiri Pehe. Considera "una decepció que a aquesta postura populista s'hagi sumat l'esquerra socialdemòcrata".

A la República Txeca, Eslovàquia i Romania els seus governs estan controlats per coalicions o partits de centreesquerra.

Segons el parer de l'analista, amb aquesta posició "es demostra l'absoluta manca d'entesa del que és la solidaritat europea, perquè la República Txeca es comporta ?gai?rebé sempre de manera insolidària i egoista".

La situació és similar a Eslovàquia, on el seu Executiu segueix l'opinió majoritària de la població i, segons els sondejos, gairebé dos terços són contraris a l'assentament de refugiats, assenyala Grigorij Meseznikov, analista de l'Institut de Qüestions Públiques. A més, segons Meseznikov, "Fico s'està preparant per a les eleccions i considera que posar-se bastant dur amb la UE en l'assumpte dels immigrants li suposarà vots en els comicis de març".

"Desgraciadament, ara veiem la limitació del nostre procés de transformació a Europa Central, quan alguns polítics es mantenen atrapats en el passat", lamenta l'analista.

A Romania, el 56% de la població s'oposa a acollir refugiats i, encara més, un 65%, no vol que s'estableixin al país. En aquest cas, Dan Dungaciu, director de l'Institut de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de l'Acadèmia Romanesa, atribueix aquest rebuig a la manca d'informació. "Els polítics han ofert informació ambigua, cosa que ha fet que la població s'informi a través de mitjans sensacionalistes", va explicar aquest sociòleg.

Amb tot, Bucarest és l'únic d'aquests països "durs" que s'ha mostrat disposat a canviar de postura i reconèixer que podria rebre els 4.837 refugiats que li assigna el repartiment per quotes.

Dècades d'aïllament

Però, per què és la població d'aquests països tan poc inclinada a obrir les portes als refugiats? Una resposta pot ser que vint-i-sis anys després de sortir de les dictadures comunistes i després d'onze anys de plena integració a la UE (vuit en el cas de Romania), aquests països continuen patint les quatre dècades que van estar aïllats darrere del Teló d'Acer.

Georg Hoffmann-Ostenhof, un prestigiós analista austríac, explica en aquest aïllament l'actitud d'aquests governs i pobles. Després de la II Guerra Mundial, a la neteja ètnica dels jueus, aplicada pels nazis o els seus aliats locals, es va unir un procés d'homogeneïtzació de la població amb l'expulsió, per exemple, de milions d'alemanys ètnics de l'Est i el Centre de Europa.

Aquestes societats "netes", explica Hoffmann-Ostenhof en un article al setmanari Profil, van quedar immediatament encapsulades en dictadures comunistes sense contacte amb l'exterior.

L'Est no va viure els processos de barreja cultural que van tenir lloc a la majoria de països d'Europa Occidental per l'arribada massiva de treballadors estrangers en dècades passades. A més, la caiguda de les dictadures el 1989 va suposar també la fi del control que la llavors Unió Soviètica mantenia sobre aquests Estats satèl·lits i el ressorgiment del sentiment de sobirania nacional, inclosa la identitat cristiana, a la defensa de la qual tant al·ludeix Orban.