El terror nostre de cada dia

El passat 9 de novembre, dues nenes amb explosius adossats al seu cos van provocar cinc morts a prop d'una mesquita a Fotokol, al nord de Camerun, i el món amb prou feines va pestanyejar. Fa tot just dos mesos, quatre artefactes explosius van detonar en quatre punts diferents de la localitat nigeriana de Maiduguri, una cruïlla de ferrocarril, una mesquita, un local on s'emetia un partit de futbol i un mercat. Resultat, un centenar de morts. Va arribar aquesta notícia a Occident? Sí, amb sordina. Alguna reacció? Cap.

Només en els últims cinc anys el grup terrorista Boko Haram, rebatejat com a Estat Islàmic de l'Àfrica Occidental, ha provocat ni més ni menys que 25.000 morts en atacs i atemptats que es repeteixen a una mitjana d'un o dos per setmana. I al nord de Nigèria, Camerun, Txad i Níger, països on opera aquesta secta radical, són només un exemple. A Somàlia, Al-Xabab colpeja una setmana sí i una altra també i a Mali l'amenaça gihadista ja no és exclusiva del nord del país, per no parlar de Líbia, país immers en el caos després de la intervenció occidental que va acabar amb l'enderrocament de Gaddafi, convertit avui en santuari de terroristes.

Aquesta guerra que invoquen avui els dirigents europeus en descobrir els cadàvers també en els seus carrers ni és nova ni el seu pitjor escenari està a Europa. És més aviat global, es desenvolupa en múltiples llocs alhora i des de fa anys la pateixen, sobretot, civils innocents de tots els colors i religions. Ocorre a l'Orient Mitjà (l'Iraq, Síria...) amb especial cruesa, però també en el proper continent africà enmig d'un silenci estremidor.

A Bamako, la capital de Mali, és divendres a la nit. Radio France International interromp la seva emissió habitual i comença a parlar d'explosions a París. Els mitjans de comunicació obren les seves portades amb l'atac, publiquen les fotos de París i al carrer els comentaris afloren. "Era qüestió de temps -diu un jove estudiant- cap país és invulnerable". Aquesta és la sensació general: la barbàrie ha fet a Europa el mateix buit que fa anys que es llaura a l'Àfrica. En ple centre de Bamako, una nit de fa vuit mesos, un encaputxat pujava les escales del bar La Terrasse i començava a disparar a la pista de ball. L'atac es va saldar amb cinc morts i amb un increment draconià de les mesures de seguretat per a expatriats. Algunes ONG ni tan sols permeten que els seus treballadors surtin a la nit. Per no parlar d'anar al nord del país, que s'està posant cada vegada més difícil.

Les ONG treballen només amb personal africà sobre el terreny i si algun europeu ha de desplaçar-se, ho fa en avió i només roman unes hores a Gao o Tombuctú. El risc de segrest, l'amenaça que sura al cap de tots, és massa alt. Pujar per carretera, una temeritat. Una miríada de grups rebels, gihadistes o simplement bandits i traficants es disputen diferents zones del territori i llancen atacs cada setmana contra treballadors humanitaris, agències internacionals, l'Exèrcit o la missió de l'ONU, que està sent la més costosa en vides humanes d'aquest organisme internacional. La població civil també paga el seu preu. Però el més inquietant és que durant l'any 2015 l'activitat terrorista s'ha anat traslladant des del nord cap al sud.

Commoció a l'Àfrica

El dissabte 14, poques hores després de l'inhumà atac viscut als carrers de París i reivindicat per l'EI, una onada de solidaritat va recórrer el món. No podia ser d'una altra manera. Ha passat moltes vegades, les més sonades, a Nova York el 2011, a Madrid el 2004, a Londres el 2005 i ara a París, però en alguns països africans el desafiament gihadista és un vell conegut que es materialitza amb freqüència.

A finals d'octubre, un comando del grup terrorista somali Al-Xabab va perpetrar un atac en un hotel de Mogadiscio, i va provocar 15 morts i desenes de ferits. Havien sentit alguna cosa? És possible que no. El que potser sí que els soni va ser la brutal matança que va tenir lloc el 2 d'abril a la Universitat de Garissa, a la veïna Kenya, en què van morir unes 150 persones, la majoria estudiants que van ser tirotejats a sang freda. La mà d'Al-Xabab també estava darrere, igual que van ser ells els que van atacar el 2013 el centre comercial Westgate, a Nai?robi, acció en la qual van morir 72 persones. En els últims anys, Al-Xabab s'ha consolidat com una de les amenaces més serioses a la seguretat al continent, però per conèixer el grup terrorista més letal d'Àfrica cal girar la vista cap al nord de Nigèria.

Boko Haram, que fa uns mesos va declarar la seva obediència a l'EI i va canviar el seu nom pel d'Estat Islàmic de l'Àfrica Occidental, és una màquina de matar sense més credo que la violència indiscriminada contra civils, ja si?guin musulmans o cristians, forces de seguretat i personal de l'Administració. I cinc mil morts en cinc anys són la targeta de presentació de la secta radical d'Abubakar Shekau, un esmunyedís assassí al qual Nigèria ha donat per mort en almenys tres ocasions.

Si bé van saltar a la fama internacional amb el segrest de les nenes de Chibok, que encara no han estat trobades i que molt probablement han estat venudes com a esclaves o obligades a casar-se en països veïns, la seva acció més mortífera va tenir lloc a principis de 2015, quan van atacar els pobles de Baga i Doro deixant rere seu centenars de morts i provocant la fugida a la desesperada de tota la població.

L'extensió dels atacs de Boko Haram fins als països riberencs del Llac Txad, en concret Camerun, Níger i Txad, va provocar aquest any una reacció de la Unió Africana i la creació d'una força militar conjunta que si bé ha aconseguit alguns ?èxits arraconant la secta en els seus feus originals de la regió de Borno i a la zona del llac, no ha evitat que segueixin llançant atacs esporàdics en tots els països esmentats i a la pròpia Nigèria. Recentment, el mercat de la localitat txadiana de Bagasola, que acull un gran nombre de refugiats, va ser objecte d'atacs kamikazes protagonitzats per nenes, un modus operandi habitual d'aquest grup. I al juliol, N'Djamena, la mateixa capital txadiana, va ser l'objectiu de tres atemptats mortals, l'últim dels quals també en el mercat, que es van cobrar més de mig centenar de morts.

A través de la gelosia del mur exterior es podien veure les restes de la matança. A l'hospital hi havia sang pertot arreu, els ferits estaven tirats pel terra sobre catifes mentre les infermeres corrien d'un costat a l'altre intentant tancar ferides i fer transfusions. L'escena no difereix molt de les viscudes en altres racons del món -Tunísia, París, Madrid, Nova York- però el seu impacte mediàtic i la reacció mundial són completament diferents.