Hi ha un eloqüent exabrupte italià que he sentit almenys en tres versions: «Piove, porco governo»; «Piove, governo ladro» i «piove, Roma borda» (plou, brut govern; plou, govern lladre; plou, Roma lladre). Expressa una arrelada desconfiança popular cap als governants, que al seu torn atenua la responsabilitat social dels governats: passi el que passi, no és culpa seva sinó «dels de dalt». Recordem que va ser la premsa qui va començar a fer servir l'expressió «la casta» en el sentit emprat després per Podem.

Alguns sociòlegs van atribuir al pes del catolicisme el desistiment que fa oscil·lar molts votants entre l'obediència i la rebequeria. No és una dualitat que ens resulti llunyana: al segle passat Espanya es va dividir entre els que votaven com manava el clergat i els que cremaven l'església i afusellaven el rector. A Itàlia no cremen esglésies però una tanca publicitària del partit de Beppe Grillo mostrava una senyora enfadada, de mitjana edat i extracció popular, que aixecava un puny aïrat davant la paraula «fanculo» ocupant tot el cartell. Que es foti la casta , és el missatge que suma grans suports.

La proposta programàtica importa menys: el Movimento Cinque Estele de l'humorista televisiu Beppe Grillo s'alimenta del rebuig a tot en general, després d'uns anys en què s'han succeït els desastres: la crisi del sistema de partits per l'escàndol de la corrupció generalitzada; la irrupció de Berlusconi com a «remei» i la seva pròpia caiguda; i una crisi econòmica que als italians els costa més superar que a Alemanya, la seva referència.

I llavors arriba Matteo Renzi, un boy scout catòlic moderadament progressista i molt hàbil en l'escalada política, que seguint les lliçons de Maquiavel, florentí com ell, arriba a la presidència del govern sense passar per unes eleccions ordinàries. Ho fa pel sistema de conquerir primer el lideratge del partit, el PDI, i després llançar-lo contra el seu propi primer ministre. I l'adulen tant i s'ho creu tant que organitza una reforma constitucional (probablement necessària) i la porta a referèndum, oblidant que en aquest tipus de convocatòries molta gent no vota realment sobre el text de la proposta, sinó sobre el govern que l'ha presentat.

A Matteo Renzi li va donar suport el 40% dels votants. Amb aquest percentatge es pot governar Itàlia, però es perden els referèndums.