Optimisme és presentar-se a una moció de censura amb menys de la tercera part de vots necessaris perquè prosperi, 52 de 176, i sense possibilitat de recaptar un sufragi addicional. El paròdic Santiago Abascal, que va imitar fins i tot Rodríguez de la Fuente i va practicar un guerracivilisme conciliador, va admetre la derrota excepte «que alguns de vostès caiguin del cavall». Tot dirigent de Vox aspira a una estàtua eqüestre, però la metàfora equina provoca algun ensurt en una cambra ja assaltada a quatre potes al llarg de la seva història.

L'exercici de filibusterisme, o presa de possessió del micròfon parlamentari per part de la ultradreta moderada, es va obrir amb l'inconfusible accent català d' Ignacio Garriga. Exhibint un narcisisme superior al que Abascal endossa a Iglesias i Sánchez, el presentador de la moció o poció de censura també va començar per destacar la missió suïcida de la iniciativa, justificada per interrompre un Govern que és «una sèrie mafiosa» però amb «més morts».

A quin Govern es referia? No a La Moncloa, sinó a la càbala també comunista de Pequín. Quan Garriga va esmentar per primera vegada «l'arribada del virus xinès», va semblar un homenatge de comiat a Donald Trump. En utilitzar l'expressió una dotzena de vegades, va adquirir el rang d'acusació d'alta traïció, que Abascal va elevar a una inequívoca declaració de guerra contra la Xina al complet, de la qual seria un apèndix el Sánchez a qui tem més que odia. La moció parlamentària deixa clara la dificultat de Vox amb els números, però el gegant xinès multiplica per quaranta la població d'Espanya. Per confirmar que la seva censura es dirigia contra el Govern de Xi Jinping, el candidat fracassat va reforçar l'acusació en «pandèmia xinesa», excitant així els baixos instints del seu ramat. L'acte va concloure amb els visques d'ordenança al Rei, que haurien de preocupar molt seriosament La Zarzuela.