Després la derrota del PSOE a Madrid, Pablo Casado li va dir a Pedro Sánchez: «Vostè ja és un ànec coix», com es diu d’un president americà a la fi del seu segon mandat. Ja no pot tornar a presentar-se i perd col·laboradors i capacitat de comandament. Però a Sánchez, si no convoca eleccions anticipades, li queden gairebé tres anys de mandat. La qüestió correcta seria si la derrota de Madrid ha estat un punt d’inflexió i ha iniciat la seva costa avall.

Algunes enquestes ràpides diuen que el PP sobrepassa el PSOE. En l’última del CIS el PSOE ha baixat del 31,5% de l’abril al 27,9% al maig i té la pitjor estimació de vot des de les eleccions de novembre del 2019. Per contra, el PP ha passat del 20,6% d’abril a l 23,4% al maig i està gairebé tres punts per sobre del resultat electoral. L’avantatge del PSOE per sobre del PP, d’11 punts a l’abril, s’ha reduït a quatre i mig al maig.

Però l’estimació del CIS sempre és discutida. Anem a les preferències com a president que, en no haver cuina, són més fiables. Sánchez ha baixat en un mes del 25,3% a l 21,7% i Casado ha pujat del 9,5% a l 12,5%. Sánchez segueix davant, però Casado s’enlaira i l’afavoreix que baixi la cotització d’Abascal (tres punts). Si Cs no es recupera, Casado serà el líder de tota la dreta. Conclusió: Sánchez s’ha deixat bastants pèls a la gatera, Casado progressa. Adequadament?

Un altre desqualificatiu del líder del PP va ser que se li havia posat cara de Zapatero, a qui la crisi mundial del 2008 va enfonsar. Però aquella va ser una crisi negra que semblava sense sortida. Ara Sánchez, amb l’èxit final de la vacuna a tot Europa, pateix una recessió amb greus conseqüències de tancament d’empreses i pèrdua d’ocupació, però la recuperació sembla segura. El Govern diu que Espanya creixerà aquest any un 6,5% i l’acreditat panell de Funcas el rebaixa al 5,8%. L’horitzó econòmic és avui bastant millor.

Sánchez no és encara un ànec coix, però... Algú diu que vol anar a totes les batalles i guanyar-les sempre. Impossible. Es va veure a Múrcia. Era sensat voler arrabassar Múrcia al PP, quan el problema és que les relacions entre els dos partits són massa pèssimes? El PSOE i el PP necessiten uns mínims consensos. No només -elemental- perquè el PP és el segon partit. També vivim a Europa, on el PPE és el primer partit i governa molts països. Casado no és Merkel, llàstima!, però pertanyen a el mateix grup europeu. I això compta.

Sánchez sembla haver superat la crisi del Marroc. Ha plantat cara, ha anat a Ceuta, es retornen immigrants i Europa ha advertit que Ceuta és també frontera europea. Però hi ha hagut costos, com els 1.500 menors que caldrà acollir. I el pitjor és que la crisi s’ha originat per la falta d’experiència d’Arancha González Laya, ministra d’Exteriors. Haver estat cap de gabinet de director general de l’Organització Mundial de Comerç no era bagatge suficient -s’ha vist- per bregar amb el Marroc. Per què se la va nomenar, qui la va proposar i per què no es va escoltar a Marlaska, que va avisar que acollir amb nocturnitat al líder del Polisario era jugar amb foc?

Després hi ha la manca de coordinació en el Govern. Iglesias se n’ha anat, d’acord, però el que ha passat aquesta setmana amb la llei trans és greu. Irene Montero, ministra d’Igualtat i senyora Iglesias, fa un projecte de llei que la vicepresidenta Calvo reté en creure’l poc treballat, però llavors Montero gelea una proposició de llei molt similar dels socis de Govern que és tombada al Congrés amb els vots del PP i de Vox i l’abstenció de PSOE.

És només la llei trans? Hi haurà corbes amb la reforma laboral. Derogar ara -quan les empreses necessiten flexibilitat- la reforma de Rajoy, ho demanen els sindicats i Podem, el suport a la vicepresidenta tercera, mobilitza en contra als empresaris, amarga a la vicepresidenta segona i tindrà conseqüències a Brussel·les.

Sánchez no és encara un ànec coix, però ha de saber que el diable està en els detalls. Què passarà a les primàries andaluses? Està bé que s’ocupi de com serà Espanya en 2050, però és més peremptori que posi ordre entre els seus. I ha d’assumir que per a un president és més rendible consensuar que guanyar totes les batalles.