És l’últim test electoral abans dels comicis federals del setembre: l’electorat de Saxònia-Anhalt està convocat demà a les urnes. En una situació normal, la cita en aquest petit estat d’una mica més de dos milions d’habitants en seria una més al calendari electoral d’Alemanya. Però fa temps que la política alemanya viu una situació d’excepcionalitat a causa de la crisi dels dos grans partits tradicionals (democristians de la CDU i socialdemòcrates de l’SPD), de la fragmentació parlamentària i, en el cas de l’est del país, dels excel·lents resultats de la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), que apunta a ser, almenys, segona força en aquestes eleccions regionals.

Les seqüeles de les restriccions econòmiques i socials per la pandèmia han remarcat aquesta excepcionalitat, de la qual intenta treure’n ara profit AfD sobretot a Alemanya oriental, on la força ultra ja obtenia resultats per sobre del 20% abans del coronavirus. Amb un discurs a favor de la «llibertat» i de la «resistència» davant les restriccions, AfD aspira a guanyar a Saxònia-Anhalt la primera elecció en un estat federat des de la seva fundació el 2013.

Malgrat que la CDU del primer ministre de Saxònia-Anhalt, Rainer Hasselhof, encapçala les enquestes, una projecció publicada pel diari Bild col·locava com a guanyadora AfD amb el 26% dels vots i un punt per davant dels democristians. Una victòria del partit ultradretà no només seria una catàstrofe per a la federació regional de la CDU a Saxònia-Anhalt, sinó també una pèssima notícia per a la presidència federal del partit i per al seu candidat a canceller federal, Armin Laschet.

«Per a mi una cosa està clara: la CDU no es pot acostar a AfD. I qui ho faci, pot abandonar el partit», va afirmar aquesta mateixa setmana Laschet amb la vista posada a Saxònia-Anhalt. En la memòria hi ha encara fresques les imatges deixades pel veí estat de Turíngia: el febrer de l’any passat, després d’uns comicis regionals guanyats pels post-comunistes del Die Linke, els diputats regionals de la CDU van decidir votar en bloc amb els d’AfD per un primer ministre alternatiu del minoritari partit liberal de l’FDP.

La federació regional de la CDU trencava així el cordó sanitari a la ultradreta i també la disciplina de partit imposada des de la direcció democristiana a Berlín. El moviment, avortat finalment per la pressió de la resta de partits i de la mateixa Angela Merkel, va interrompre la carrera política d’Annegret Kramp-Karrenbauer, llavors encara presidenta de la CDU i l’elegida per Merkel per succeir-la.

Laschet coneix del risc d’obrir les urnes en un estat de l’est alemany a quatre mesos d’unes eleccions federals. No és cap secret que a les federacions orientals de la CDU s’escampa el desig d’obrir-se a col·laboracions i fins i tot coalicions amb la ultradreta.

L’èxit electoral d’AfD a Alemanya estàs lluny de ser un fenomen exclusiu de la part oriental del país. No obstant, el partit ultradretà més exitós de la història de la República Federal obté als territoris de la desapareguda República Democràtica Alemanya percentatges electorals que doblen els dels estats occidentals.