La incertesa generada pel coronavirus va arrossegar la natalitat japonesa l’any passat a la seva pitjor marca des que van començar els registres el 1899, deia un titular de la premsa nacional. Culpar la pandèmia sembla injust perquè les dades anuals de natalitat al Japó són un rutinari encadenament de rècords negatius. No hi ha país al món més torturat per la seva demografia. Les morts sobrepassen els naixements i es venen més bolquers per a ancians que per a nens. La població actual de 127 milions s’encongirà fins als 83 milions el 2100 i un terç tindran més de 65 anys.
El Japó serveix de proveta per a un primer món que camina pel mateix camí de l’envelliment i la caiguda de la natalitat. Aquí s’estudien els efectes econòmics i les fórmules per mitigar-los. La demografia no és un factor irrellevant en els 30 anys de creixements flàccids, en aquella «dècada perduda» que va començar a mitjans dels 90, en el tossut fracàs de les audaces polítiques de l’anterior primer ministre, Shinzo Abe. La caiguda de la mà d’obra és el senyal més inquietant. El segment entre els 15 i els 64 anys concentrava el 70% de la població el 1991 i el 59% ara. L’any passat hi va haver més ofertes d’ocupació que sol·licitants a les 47 prefectures i l’escassetat de treballadors a sectors com l’electrònica o l’automobilístic, tradicionals locomotores del patró nacional, dificulta els actuals nivells de producció.
Ho expliquen diversos factors. El baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial va ser curt, només de tres anys quan la resta del món el va allargar durant una o dues dècades, i aquella generació s’acosta a la jubilació. La seva cura requereix inversions en pensions i molta mà d’obra, és a dir, la sostracció de recursos de sectors productius. Ho va resumir amb escassa sensibilitat el ministre de Finances, Taro Aso, quan va demanar a la gent gran que «es morin aviat» i «deixin d’utilitzar els diners del Govern per als seus tractaments mèdics». «Jo no podria dormir tranquil si ho fes», va afegir. El quadre s’agreuja per les polítiques restrictives a la immigració i un dels coeficients més baixos de dones treballadores del món.
Frenada econòmica
L’envelliment és un factor molt rellevant en la frenada econòmica, però no el més important, considera Alicia García-Herrero, economista en cap per a Àsia Pacífic del banc Natixis. «Al mateix temps que envellia la població i es reduïa la força laboral, també queia la productivitat. Moltes empreses, a causa de la mà d’obra escassa i cara, van marxar a fabricar a l’estranger. És a dir, l’envelliment no només té efectes directes sinó indirectes. El Japó hauria d’haver disminuït l’externalització de la producció i emprendre més innovacions socials com l’entrada de les dones al mercat», va assenyalar.
Abe ha confiat que les dones salvarien l’economia d’un país que les prefereix a casa. No li va faltar valor, però deceben els resultats. La seva participació en el treball ha pujat del 46% el 2012 a una mica més del 50%, però aquesta entrada ha estat a través de contractes temporals i pitjor pagats: la paradoxa és que l’esperada presència femenina ha baixat més els salaris mitjans que revitalitzat l’economia.
El Japó havia ignorat els consells per flexibilitzar les seves restrictives polítiques d’immigració perquè temia que l’allau d’estrangers diluís la seva singular cultura mil·lenària. Només un 2,2% de la seva força de treball era immigrant el 2018, en contrast amb el 17% als Estats Units o el Regne Unit.
