El 20 de setembre de 2001, nou dies després que quatre avions segrestats per militants d’Al-Qaeda xoquessin contra els símbols del poder econòmic i militar dels Estats Units, el llavors president George W. Bush va comparèixer davant les dues cambres del Congrés per anunciar la resposta del seu país a l’atemptat terrorista més sagnant i espectacular de la història, retransmès en rigorós directe a una audiència global. «La nostra guerra contra el terror comença amb Al-Qaeda, però no acaba aquí. No ens aturarem fins que tot grup terrorista d’abast global hagi estat interceptat, frenat i derrotat», va dir el republicà. «Els nord-americans no haurien d’esperar una batalla, sinó una llarga campanya com cap altra que hàgim vist fins ara», va sentenciar.

Aquell va ser l’inici de la guerra planetària que canviaria el curs del segle XXI, una guerra que continua fins als nostres dies. L’Afganistan i l’Iraq van ser envaïts. El Pakistan, el Iemen o Somàlia es van convertir en camps col·laterals de batalla. Al-Qaeda va quedar seriosament afeblida, però de les seves cendres va néixer l’Estat Islàmic i una infinitat de franquícies jihadistes que van estendre el terror més indiscriminat pel món mentre els països musulmans a l’ull de l’huracà es dessagnaven. Prop de 387.000 civils han mort en aquestes dues dècades de contesa contra l’extremisme islàmic i 38 milions de persones han acabat convertides en refugiats o desplaçats interns, segons els càlculs del Watson Institute de la universitat nord-americana de Brown.

L’Afganistan, un punt i a part

És temptador pensar que la caòtica sortida de l’Afganistan marca la fi d’una era. Però la veritat és que no és més que un punt i a part, com ho va ser el 2011 la retirada de l’Iraq. Els Estats Units han donat per acabada l’època de les ocupacions militars per remodelar el món al seu antull, estabilitzar certes regions o exportar la democràcia com a punt de partida per a entregar-se al pillatge comercial. Però molts dels ressorts que les van posar en marxa segueixen intactes. «Si et fixes en el nombre de tropes desplegades en altres països per combatre el terrorisme, veuràs que no s’han reduït significativament ni s’han traslladat a altres zones. En molts casos, han augmentat», assegura en una entrevista Anthony Cordesman, assessor de diversos presidents en matèria de Defensa.

«El que hi ha és un creixent focus a la Xina i Rússia, però això no vol dir que els EUA marxin del Pròxim Orient ni redueixin les capacitats que aporten als seus aliats». Els tentacles nord-americans estan per tot arreu, tot un reflex dels beneficis que aquesta guerra ha tingut per al seu complex militar-industrial. Abasten 85 països, més del 40% de les nacions del món. A 79 països coopera en la formació antiterrorista de les forces locals; a 41 porta a terme maniobres militars; a 12 té forces de combat desplegades i altres set són bombardejats amb certa regularitat pels seus drons, segons un estudi del Watson Institute.

I encara que el país hagi entrat en una fase de replegament aïllacionista, més mental que real, no hi ha plans per a una veritable reformulació de la guerra contra el terror, per més que Obama, Trump i Biden es conjuressin en algun moment per acabar amb ella. «Crec fermament que la millor manera de salvaguardar la nostra seguretat passa per una estratègia dura, implacable, precisa i selectiva per colpejar el terrorisme allà on es troba avui, no on estava fa dues dècades», va dir recentment el president Joe Biden en donar per liquidada la guerra a l’Afganistan en un discurs a la nació. «És aquí on resideixen els nostres interessos nacionals».

Dit d’una altra manera, el seu país pretén recolzar-se encara més en els drons, les operacions amb forces especials i els bombardejos més o menys quirúrgics per reduir al màxim els costos econòmics i humans de la contesa per les seves forces. La mateixa guerra teledirigida des d’oficines i búnquers perduts per la geografia nord-americana que es va normalitzar des de la presidència de Barack Obama, tot i els milers de morts civils que ha deixat i la consegüent munició que aporta al jihadisme per reclutar nous adeptes. No gaire diferent de les tortures a Guantánamo o la presó iraquiana d’Abu Ghraib. Les seves últimes víctimes innocents van caure diumenge passat a Kabul: 10 membres d’una mateixa família, set d’ells, nens, van perdre la vida per la bomba d’un dron que anava dirigida contra un presumpte i potencial suïcida de l’Estat Islàmic. «Si alguna cosa ha après aquests anys el lideratge nord-americà és que el jihadisme està per quedar-se», sosté Cordesman. «No desapareixerà ni podrà ser derrotat mentre hi hagi tants països amb governs fallits, economies febles i problemes socials profunds».

«Alguns indicadors recents, com el nombre d’atemptats o operacions a Europa Occidental durant l’any passat, revelen que el terrorisme gihadista ha perdut intensitat des que l’Estat Islàmic va ser privat del seu control territorial a Síria i l’Iraq», apunta l’analista de Reial Institut Elcano Álvaro Vicente, però la lluita està lluny d’haver acabat.