Del més del miler d’espais declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, 218 són espais naturals. En aquesta selecta llista s’inclouen hàbitats bàsics per a la conservació d’espècies animals i vegetals úniques, formacions geològiques i fisiogràfiques incomparables i amb un valor universal per la bellesa que preserven. No obstant això, en paral·lel a aquest excepcional llistat hi ha la «Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco en perill», en què s’inclouen aquells entorns greument amenaçats pel factor humà (caça furtiva, mineria, tala il·legal, carreteres, expansió agrícola, guerres, introducció d’espècies invasores) o bé per desastres naturals. Aquesta llista tracta d’assenyalar directament aquelles zones que requereixen assistència internacional urgent per a la seva supervivència i, a vegades, són els mateixos països els que sol·liciten la seva inclusió en ella.
Dels 52 espais recollits per la Unesco en aquesta «llista negra», setze són naturals. D’ells, onze es troben a Àfrica, dos a Àsia i el Pacífic, dos més a Llatinoamèrica i el Carib i un als Estats Units. Tot i que els motius abans esmentats són els més freqüents, la veritat és que hi ha un denominador comú, que és, alhora, causa i conseqüència: el canvi climàtic. «Jo diria que el canvi climàtic s’ha convertit ja en un factor estructural», afirma amb rotunditat el portaveu de Canvi Climàtic d’Ecologistes en Acció, Javier Andaluz, que el considera una conseqüència més de la degradació del patrimoni natural del món. «Quan parlem de caça, furtivisme ... això és molt fàcil saber-ho; saps més o menys quants animals desapareixen, és fàcil comptabilitzar. Quan parlem de temes climàtics, això és molt més complex perquè les afeccions que produeix el clima tenen lloc en moltes àrees», afegeix.
Un d’aquests llocs en risc són les selves tropicals d’Antsiranana, a Madagascar, que van ser reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Unesco el 2007 i tres anys després van entrar a la llista d’espais amenaçats. Fa més de 60 milions d’anys que aquesta illa de l’Oceà Índic es va separar de les masses continentals i va seguir una evolució independent, pel que la seva biodiversitat és «única», segons apunta la Unesco. D’aquí la presència d’espècies endèmiques, com el lèmur, que es troba greument amenaçat per la caça furtiva i la tala il·legal. No obstant això, aquest còctel letal es completa amb els efectes del canvi climàtic a l’illa. Segons un estudi publicat per la revista Nature Climate Change, «el canvi climàtic antropogènic agreujarà les pressions de la desforestació i la sobreexplotació».
Els investigadors van llançar diverses hipòtesis en què alertaven que l’hàbitat per a dos tipus de lèmurs (vermell i rúfol blanc i negre) es podria veure minvat entre un 29% i un 59% a causa de la desforestació, fins a un 75% a causa del canvi climàtic i fins i tot fins a un 95% si es combinen dos factors, d’aquí a 2070. «Estem veient un canvi molt ràpid per què les espècies no estan preparades. Poden evolucionar, però necessiten molt de temps. Llavors, si el que fem és reduir el nombre d’individus i les poblacions d’espècies són petites, aïllades, és molt complicat que puguin adaptar-se», afegeix Luis Suárez, responsable de Conservació de WWF. «Per descomptat, la combinació de tots dos factors pot ser letal, però també ho són independentment».
CONSEQÜÈNCIA
Igualment preocupant és el que passa amb els elefants de la Reserva de caça de Selous, a Tanzània, que és Patrimoni de la Humanitat des de 1982 i és a la llista de risc des del 2014. La població d’aquests grans mamífers s’ha reduït en un 90% des que va rebre el reconeixement de la Unesco, fa gairebé quatre dècades, una greu minva que afecta, no només al seu hàbitat, sinó que afavoreix els desequilibris climàtics. Un equip de científics de la Universitat de Saint Louis va concloure en un estudi per a la revista Nature Geosciencie que els elefants contribueixen a la creació de boscos d’alta densitat amb major capacitat d’absorció de diòxid de carboni. Això s’explica perquè aquests animals solen menjar plantes de creixement ràpid, com arbustos o petits arbres, mentre que les espècies de creixement lent, més denses i que més CO2 absorbeixen, aprofiten per dominar a poc a poc el bosc. Així, la desaparició dels elefants provoca una menor absorció i, per tant, una major emissió de gasos contaminants a l’atmosfera.
COMBINACIÓ
El parc nacional d’Everglades, en Florida (EUA), un dels refugis de manglars més importants de tot l’hemisferi occidental, va ser declarat patrimoni universal el 1979 i inclòs a la llista d’espais en risc, per segona vegada, el 2010. Segons ha informat llavors la Unesco, l’entrada d’aigua als pantans havia baixat un 60% i la pol·lució havia generat un excés en el creixement de plantes, així com el consegüent declivi de les espècies marines. Darrere de tot això hi ha el desenvolupament agrícola i urbà. A això se suma l’augment del nivell de la mar a conseqüència del canvi climàtic, que està inundant els Everglades progressivament d’aigua salada, desplaçant les poblacions de manglars, que són arbres que arrelen on es fusionen l’aigua dolça amb la salina.
«Els ecosistemes són interrelacions: el que canvia un factor canvia després un altre. El perill més gran del canvi climàtic no és tant l’increment de la temperatura, sinó la rapidesa amb què es produeixen els canvis», adverteix Javier Andaluz. Si no corregir la tendència, joies universals com la Gran Barrera de Coral australiana i altres entorns singulars seran els pròxims a ocupar un lloc en la Llista de Patrimoni Mundial en Perill.
