terra incògnita

Als mapes antics s’imprimia una inscripció que deia «terra incògnita». Terra desconeguda. Un territori encara no explorat. Un espai només visible a la nostra imaginació. I encara que en els mapes moderns no s’assenyali ja cap terra inexplorada, caldria incloure novament aquestes dues paraules. En el cas d’Espanya, una part important dels nostres 8.131 municipis encara no han estat descoberts ni explorats per milions d’espanyols. Són per a ells «terra incògnita».

Avui és urgent reflexionar sobre com abordem el repte demogràfic i la despoblació. El 72% del total dels municipis del nostre país té menys de 2.000 habitants. I la meitat d’aquests, té menys de 500 habitants. No obstant això, el 52% dels espanyols viu en ciutats de més de 50.000 habitants. A més, en l’última dècada, l’Espanya interior, la que no té costa, ha perdut un quart de milió d’habitants. És a dir, el despoblament ha avançat.

Per aquest motiu, crec que és necessari un esforç col·lectiu i solidari, que trenqui el cicle de la despoblació. Si volem tenir un futur per a totes i per a tots, no podem admetre que la gent sigui un bé escàs en una part important dels pobles d’Espanya. És innegable que el repte demogràfic és una prova de foc per a la nostra democràcia. I hem d’abordar-ho amb decisió i audàcia.

En aquest mateix sentit, cal assenyalar un altre desafiament important. Em refereixo a la particular incidència que té el despoblament en el cas de les dones. No em referiré a la masculinització del treball agrari que tots coneixem, sinó al fenomen de l’anomenat «exili il·lustrat». La causa que milers de dones que han marxat a la universitat no puguin tornar per la falta d’oportunitats laborals als seus pobles. Molt de talent perdut per al món rural. Massa.

Una altra reflexió imprescindible té a veure amb el necessari respecte mutu en la relació del món urbà i el món rural. Les polítiques «urbanocentristes» han anat incrementant la distància amb què es mira a l’Espanya que no pertany a les grans ciutats.

Segurament, moltes i molts espanyols habitants del món rural se sentiran molt identificats amb el que us explicaré. La meva llar està a Valle de Mena, al nord de la província de Burgos, municipi de menys de 4.000 habitants. Quan em pregunten on està casa meva, no en poques ocasions he escoltat això d’«uf, que lluny!». Lluny de què i lluny d’on? És una qüestió de perspectiva, de mirada.

Aquesta mirada històrica, la de l’urbà-centrisme, és una de les causes, sense dubte complexes, que han produït el caldo de cultiu de l’Espanya buidada i ha ampliat la distància entre el món urbà i el rural. Una distància que no es mesura només en quilòmetres. Es mesura també en polítiques i en recursos. I es mesura també en reconeixement i en visibilitat.

Hem de tenir una mirada nova per construir junts una Espanya equilibrada, harmoniosa i sostenible on s’asseguri la igualtat d’oportunitats del conjunt de la ciutadania, independentment del lloc on hagin triat viure o on els hagi tocat en sort.

Cal contribuir a vertebrar el país en clau solidària. Construir un relat comú en què ningú es quedi enrere. I aquest enorme desafiament suposa donar visibilitat a una part important del nostre país. Una missió que ens concerneix a tots.

Estic segur que els Fons de Recuperació serviran per establir noves polítiques, estratègies i accions específiques, per la lluita contra la despoblació en els territoris més afectats i per a la revitalització socioeconòmica del medi rural.

Vull dir-vos que parlem d’una qüestió de justícia social, però també d’eficiència econòmica.

Tinc la convicció que la reconstrucció postcovid no curarà només les ferides de la pandèmia en el món rural, sinó també les que arrossega fruit d’una injustícia històrica; que se li hagi donat l’esquena durant segles, generant el seu despoblament i una important bretxa de desigualtat.

M’agradaria transmetre des d’aquestes línies, com a president del Senat, per descomptat, però també com a veí d’un poble, un missatge d’alè i solidaritat cap al món rural i, en particular, als territoris més despoblats. Només si ells deixen de ser «terra incògnita», tindrà èxit el nostre projecte col·lectiu de país.

La Cambra Alta, donada la seva especial sensibilitat amb els territoris i, en particular, amb els que formen part de l’Espanya rural, és el lloc indicat per a constituir un fòrum d’autèntic debat i acord sobre aquesta qüestió crucial. Aquí ens tenen.