Dijous l’informatiu de la cadena de televisió Channel 4 va començar amb la música inconfusible d’El Padrí. Va ser la sintonia de fons a la notícia del dia: una acusació d’intimidació i xantatge de l’equip de Downing Street als diputats rebels conservadors que amenacen de deposar el primer ministre. Tàctiques mafioses de les quals Boris Corleone diu que no té notícia, ni proves.

Els escàndols no són res de nou a l’historial de Boris Johnson. Al llarg de 30 anys de carrera pública els ha tingut de tots colors. Íntims, de dubtosos maneigs econòmics o mentides descarades. La seva és una manca d’honestedat constant que ara culmina a les festes de la pandèmia. «Ens van prometre un nou Churchill. El que hem tingut és un Benny Hill de segona», es queixava un lector del Times.

Dones i Brexit

Les dones sempre han perdonat les infidelitats de Johnson. Les aventures de qui durant anys es va negar a declarar públicament el nombre de fills de qui era pare formaven part de la seva particular llegenda. En un d’aquests assumptes hi va haver diners públics pel mig. La seva amant americana, Jennifer Arcuri, una assessora en tecnologia, va rebre una ajuda de 150.000 euros, en contra del criteri dels assessors de Johnson. Va tenir a més accés als viatges comercials del llavors alcalde de la capital britànica. L’Assemblea de Londres ha reobert el cas.

Aquella va ser l’època del Johnson optimista, fresc, que queia bé per saltar-se els formalismes. Sense ideologia fixa, a la recerca del seu interès, el Brexit va ser el gran trampolí que buscava. Va utilitzar eslògans aprofundint en la por a la immigració i la fòbia contra Europa. Turquia, va dir, estava a punt d’entrar a la Unió Europea i un milió i mig de turcs emigraria al Regne Unit. 350 milions de lliures setmanals que anaven a Brussel·les es destinarien a la sanitat pública. Els enganys van funcionar i mai no ha hagut de respondre per això.

En el seu exercici com a primer ministre, la displicència ha continuat sent la norma. «Una falta d’integritat en tot, des del protocol per a Irlanda del Nord, els seus intents de suspendre el Parlament o ignorar les conclusions del Comitè de Standards contra Owen Paterson», comenta Camilla Cavendich, que va ser cap de la Unitat Política a Downing Street amb David Cameron.

Johnson va intentar canviar les regles i anul·lar la sanció contra Paterson, condemnat per tràfic d’influències i haver cobrat 120.000 euros de dos laboratoris. La maniobra va provocar tal rebuig que Paterson va haver de dimitir i Johnson va fer marxa enrere. Igual de tèrbols van ser els contractes d’equips de protecció durant la pandèmia, sospitosos d’anar a empreses amb experiència nul·la. Les finances domèstiques de Johnson tampoc se salven d’irregularitats i trampeig amb vacances gratuïtes a l’exclusiva illa de Mosquit i en una vila fabulosa a Marbella.