Gairebé quatre anys després de l’anterior terratrèmol al PP per la moció de censura, les mirades al partit es giren de nou cap a la mateixa persona: Alberto Núñez Feijóo. Dijous, quan la guerra fratricida entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso va sorprendre tothom, els dirigents conservadors es preguntaven què estaria pensant Feijóo. El dirigent gallec va mantenir contacte amb l’altre gran baró del PP, Juanma Moreno, president andalús, per acordar una estratègia que va començar a desplegar Feijóo ahir mateix. Això de Casado-Ayuso és una lluita pel poder del PP i en aquest camp de batalla hi ha més jugadors.

El cap de l’executiu gallec va acordar una entrevista a EsRadio a les nou del matí, just a la mateixa hora en què Casado concedia una altra, a la Cope. Feijóo va esperar a escoltar allò que el president de la seva formació havia de dir després del sisme de la vigília i, finalment, en veure que incidia en el pols amb Ayuso i continuava amb l’exposició pública de les desavinences, va decidir llançar un missatge al seu cap de files. Ho va fer per «lleialtat», va destacar. El president gallec va demanar a Casado que parli com més aviat millor i, «sense intermediaris», amb la cap de l’executiu de la Comunitat de Madrid per tancar com més aviat millor l’«hemorràgia» que està patint el partit. Si no aconsegueix solucionar aquest «error majúscul propi», considera que caldria convocar un congrés extraordinari. Paraules grosses.

El baró va explicar que espera que tots dos trobin una sortida i no calgui arribar a aquest extrem. No obstant això, la possibilitat de trobar un remei a aquest embolic intern sembla impossible, així que la simple referència a que entre les opcions del baró per antonomàsia (i també de Moreno) es trobi la possibilitat de forçar Casado a anar a unes primàries es veu dins de la formació com una amenaça al líder del partit del que pot arribar.

Els estatuts del PP marquen que el congrés extraordinari s’ha de demanar a la junta directiva nacional, màxim òrgan entre congressos, i comptar amb dos terços dels suports (diputats, senadors, presidents autonòmics, alcaldes de municipis de més de 50.000 habitants, fins a unes 400 persones).