Ignoro si la carta que Joan Carles va enviar al seu fill anunciant el seu retorn portava el rodell d’un got de whisky, tal com asseguren que el monarca anglès Eduard VIII tornava els papers oficials. Cada rei marca els documents segons les seves debilitats personals, així que la carta que va rebre Felip VI, podia arribar amb el cèrcol de qualsevol vi patri, però també podia amagar entre els seus plecs -em resisteixo a creure que una institució antanyassa com la monarquia usi emails- una lligacama o un preservatiu, potser el comprovant d’alguna comissió, que confirmarien la identitat del remitent.

El «majestat, estimat fill» amb què el rei emèrit encapçala la carta, deixa clar d’entrada que reverències, les justes, que tu seràs rei però jo segueixo sent el teu pare, així que atén: tornaré quan em doni la gana i, a més, quan sigui a Espanya viuré pel meu compte per gaudir de la vida com em sembli, que si alguna bauxa m’he permès i algun milió m’he agenciat, res no és comparat amb la meva contribució a la democràcia, nen.

Això diu la carta un cop traduïda del llenguatge diplomàtic al castellà, si bé el fragment que més crida l’atenció és quan es refereix a Abu Dhabi com el «lloc al qual he adaptat la meva forma de vida». És a dir, Joan Carles no ha canviat de forma de vida, sinó que l’ha adaptat a la seva nova llar, cosa que deu significar que s’interessa per hurís en lloc de per reines del destape i que el pernil i el vi els consumeix d’amagat. Adaptar-se o morir.

La carta finalitza amb un «el teu pare» que sona a insult, però que en el cas que ens ocupa és una manera de refrescar-li la memòria al titular de la corona, no sigui que oblidi que té un pare al desert. Més d’un ha oblidat un oncle a Amèrica. La raó del retorn continua sent un misteri, descartat com està que sigui l’amor a la família o a una esposa a qui ni tan sols recorda, i no a causa dels estralls de l’edat sinó de la ferma voluntat d’esborrar-la de la memòria.

-¿Sofia, diu vostè? Sofia, què més? Si no em dóna més pistes...

El motiu, comú a tants emigrants, ha de ser la gana. En la seva darrera imatge feta pública, acompanyat d’un Carlos Herrera que devia haver anat a portar-li unes croquetes, apareixia amb força quilos de menys, i el que és pitjor, sense la panxa que és signe d’identitat de bisbes i reis, fins i tot –o amb més raó- emèrits. Aquest retorn interruptus, aquest tornar ficant només la punteta, té com a objecte passar per casa del fill a reposar forces, que aquests àrabs seran molt hospitalaris, però també són molt frugals en les coses del sampar, es creuen que amb quatre dàtils i un te, un Borbó sobreviurà. Unes quantes visites anuals a Espanya tornaran a Joan Carles els quilos perduts i la silueta orangutanada que era la seva marca distintiva.

- Leti, no escatimis en macarrons en preparar el sopar, que demà vindrà el meu pare a endur-se un tàper amb les sobres.

- Ja. I a portar una bossa de roba bruta com cada setmana, no? Aquest, amb el conte que va salvar la democràcia, es pensa que som els seus criats.

- Jo, tia, que és el meu pare.

El rei emèrit és com un xaval adolescent, sol passar a aquestes edats. La família no té cap altre remei que consentir-li els capricis i, ja que li va retirar la paga com es fa amb el fill díscol per ficar-lo en senderi -amb poc èxit, cal admetre-ho-, no es pot negar a alimentar-lo de tant en tant. On no arriben les comissions milionàries, arriba la benvolença dels fills.

No és que abans de la seva partida, Joan Carles anés gaire ufanós. En les seves últimes aparicions era un avi amb pinta de rondinaire que anava sempre del braç d’un auxiliar. Un ofici singular i de prestigi, el de sostenidor del rei, encara que amb aquest nom el seu titular sigui objecte de burla cada cop que revela la seva professió. No sé si s’hi accedeix per oposició, el més segur és que sigui per endoll, aquestes coses funcionen així, algun general haurà col·locat el nebot calavera amb qui la família no sabia què fer.

Amb sostenidor o sense, l’important és que torna Joan Carles. Els borbons són així, marxen a l’exili daurat però, quan poden, tornen, que no és que a Espanya es visqui millor que a qualsevol altre lloc -amb diners, a tot arreu es viu bé- però on trobarien tants pilotes com aquí, que els riguin les gràcies i els ho perdonin tot, començant per la Fiscalia.

El mateix don Joan, després d’anys tancant casinos i bars a Estoril, va venir a Espanya a exercir de rei pare, que és com exercir de reina mare d’Anglaterra, però sense cap prestigi. Joan Carles porta el mateix camí, de manera que desfer exilis pot convertir-se en costum tan borbònic com el de folgar amb coristes. O amb Corines.