Aquest divendres va complir 20 anys el CNI en la intimitat i es van suspendre les celebracions, tenint en compte la que està caient. Són 20 anys… o molts més, perquè, en realitat, el peculiar ens, públic però opac, d’intel·ligència només compleix quatre lustres en la seva actual encarnació: la seva història és força més llarga si s’explica la seva edat remuntant-se als organismes que el van precedir. Avui el servei d’espionatge acumula les energies de 3.000 empleats públics, un eixam vint vegades més gran de col·laboradors ocasionals i 322.276.540 euros de pressupost al voltant d’un nucli directiu perplex i inquiet amb la polèmica estrepitosa per l’espionatge a mòbils d’independentistes.
La directora Paz Esteban ha mostrat al Congrés aquesta setmana documents judicials que acrediten la legalitat de divuit de les punxades amb l’spyware Pegasus, i ha deixat, bé al camp de l’especulació o bé a l’ombra dels al·legals arbres d’escoltes típics de l’espionatge, un altre mig centenar d’assalts a telèfons mòbils.
Dues catarsis
El 23 de febrer de 1981, una silenciosa guerra civil es va declarar en el què aleshores es deia Centre Superior d’Informació de la Defensa (CESID). Dos agents, militars, van descobrir que alguns companys, militars també, no només celebraven el cop amb cava i pastissets: és que havien organitzat el trasllat dels guàrdies civils al Congrés. Aquella crispació extraordinària en un servei llavors molt més militar que civil també va ser catarsi: amb el naixement de la Unitat Antiinvolució -un petit grup d’agents constitucionalistes vigilant el colpisme per ordre del general Santiago Bastos- el CESID trencava amb la seva nissaga franquista.
El general Emilio Alonso Manglano, a qui li agradava molt veure’s el rei Joan Carles, va ser l’artífex d’aquesta refundació; i també un dels tres pagadors de la catàstrofe següent, la més greu crisi dels espies, la seva etapa de més baixa moral. Va esclatar quan, el 1991, al coronel Juan Alberto Perote li van treure el comandament de l’Agrupació Operativa de Missions Especials i es va emportar -mai es va saber si com a represàlia- 1.244 microfitxes amb informació secreta de l’Estat, part de la qual va escampar per la premsa l’exbanquer Mario Conde en una època que anomenaven «de la crispació».
L’escàndol de les escoltes del CESID a dirigents polítics, inclòs el rei, es va cobrar el 1995 els caps del vicepresident del Govern Narcís Serra, el ministre de Defensa Julián García Vargas i el mateix Manglano, exculpat en tribunals deu anys després.
El centre va ser refundat el 2002 per un pacte PP-PSOE que el va rebatejar com a CNI, li va donar un primer i molt valorat director civil -el diplomàtic Jorge Dezcallar- i el va convertir en l’únic servei d’espionatge del món amb l’alè d’un jutge al clatell. Però la valoració pública del centre –eina essencial en les lluites contra el terrorisme, entre altres guerres tapades que lliura Espanya– no es va reprendre del tot fins a la seva aportació en vides a la guerra de l'Iraq: el novembre del 2003 ja eren vuit els membres del servei assassinats en dos atemptats als voltants de Bagdad.
Sense finalitat política
El dia de la presa de possessió de l'actual cap del CNI, la ministra de Defensa, Margarita Robles, cap de la cap, també va prendre la paraula. «Tothom ha de saber que hi ha un control judicial i un control parlamentari que ens permet estar més tranquils i que ens asseguren que es compleixen i es respecten les normes i els procediments», va emfatitzar. El 2018, acabada d'estrenar com a ministra de Defensa, va dir en una visita institucional: «La qualitat d'un sistema democràtic es mesura pels seus sistemes i serveis d'intel·ligència (…) el CNI no treballa amb una finalitat política o partidista, o de seguiment de persones concretes».
Missatge per a una plantilla formada per un 66% de civils, un 24% de militars i un 10% de guàrdies i policies, tota caracteritzada per una general actitud moderada, que es premia al centre tant o més com conèixer idiomes.
L'evolució no ha canviat mai algunes bases de sempre. Entre elles, una estanca compartimentació entre allò que fan unes seccions i unes altres –d'exterior, interior, defensa de la Constitució, economia, tecnologia, seguretat del propi centre, planificació...-, només trencada quan la informació arriba a la cúpula. També és de sempre la divisió estamental entre «col·laborador», «informador» i «agent». El primer no proporciona informació però ajuda a obtenir-la; el segon proporciona informació; el tercer proporciona informació i a més forma part del centre.
Però, contra el mite de l'espia, la major part del personal té taula i cadira d'oficinista, a la seu central o a diversos xalets per tot Espanya, o a ambaixades a 70 països on el CNI munta «delegacions» o «antenes», que són les cèl·lules ocultes.
Aquesta evolució tampoc no ha variat gaire en les quatre vies per adquirir intel·ligència: Humint, Osint, Geoint i Sigint. La primera la formen fonts humanes. La segona, documents i publicacions obertes. La tercera, les imatges del terreny preses per avions, satèl·lits i observatoris. La quarta és la via de Pegasus: en diuen «fonts tecnològiques».
