Boris Johnson va presentar ahir la dimissió i va sucumbir a la insuportable pressió del seu partit i del seu Gabinet perquè abandonés el càrrec. A primera hora de la tarda, va sortir per la porta del número 10 de Downing Street, es va situar davant del faristol improvisat que havien col·locat davant de la porta en presència de desenes de periodistes i de càmeres que feia hores que esperaven i, molt a desgrat seu, va pronunciar el seu discurs de comiat tres anys després d’haver entrat per aquesta mateixa porta amb la promesa d’implementar el Brexit.
Johnson va dir que «ningú és indispensable» en la vida política i va manifestar la seva tristesa per deixar «la feina més bonica del món». També sap que «una part del país estarà alleujada per la meva dimissió, i que una altra part del país estarà decebuda». Va recordar les eleccions del 2019, en què va aconseguir una majoria absoluta, el major èxit electoral del Partit Conservador des de Margaret Thatcher. I va resumir els seus èxits durant aquests tres anys de mandat destacant haver recuperat la sobirania del país amb la sortida de la Unió Europea, acabat amb la pandèmia de la covid i liderat els països occidentals contra Rússia en la guerra d’Ucraïna. Precisament Ucraïna ha estat el seu refugi en els últims mesos per escapar dels problemes que tenia al seu país amb l’escàndol de les festes il·legals a Downing Street en ple confinament.
La seva dimissió es va produir després de 48 hores dramàtiques en què havien deixat els seus càrrecs en el Govern 59 diputats del seu partit,després que tot el seu Gabinet li demanés que marxés i amb el seu grup parlamentari intentant forçar una nova moció de confiança. Johnson es va resistir durant tot aquest temps a dimitir, però la situació era insostenible. El que el va fer cedir i canviar d’opinió va ser que el nou ministre de Finances, Nadheem Zahawi, que només feia un dia que estava en el càrrec, s’assegués davant seu i li digués que havia de dimitir. El mateix va fer la seva amiga fidel, la titular d’Interior, Priti Patel.
També li va fer veure la realitat la renúncia de tres ministres més ahir al matí: el de Gal·les, el d’Irlanda del Nord, i la nomenada titular d’Educació. Dimecres a la nit Johnson va fulminar Michael Gove, el ministre de Cohesió Territorial, per conspirar contra ell. Se sumaven als ministres de Finances i Sanitat, que van deixar el càrrec dimarts i van provocar la cascada de dimissions.
Calendari de primàries
Johnson no va dir quan marxarà. Va explicar que la setmana que ve el Govern presentarà el calendari de les primàries conservadores per elegir el seu successor. S’espera que sigui després de l’estiu, a finals de setembre o octubre. Per tant, Johnson podria seguir a Downing Street fins a la tardor, fins que hi hagi un nou líder, cosa que no agrada al líder de l’oposició, el laborista Keir Starmer, que va amenaçar de forçar una moció de censura al Parlament si el «premier» no marxa immediatament.
També hi ha divisió en el seu partit sobre si Johnson ja hauria d’anar-se’n i deixar que un interí ocupés el seu lloc. Tot i això, Johnson ha reestructurat el seu Gabinet amb polítics lleials de perfil molt baix per poder aguantar fins que hi hagi un nou líder. Mentrestant, ha començat el ball de noms per a la successió, que van des del ministre de Defensa, l’exmilitar Ben Wallace, la ministra d’Exteriors, Liz Truss, passant per l’exministre de Theresa May i europeista Jeremy Hunt.
Els conservadors han de trobar ara un dirigent que uneixi els votants del nord d’Anglaterra, els «brexiters» laboristes obrers que van votar Johnson el 2019.
