Potser el punt europeu més allunyat d’Espanya on arriba el ressò de la nova llei de memòria democràtica és el fiord noruec de Narvik. En un vell cementiri militar, ja a prop de l’extrem nord del país, hi ha una vintena de republicans espanyols amb 100 aliats morts més en un intent de desembarcament contra l’Alemanya nazi, a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Aquests són els que tenen nom i làpida, allistats a la Legió Estrangera francesa a la sortida dels camps de concentració d’Argèles, Le Boulou, Prats... Al fons del mar, i en fosses comunes adjacents, hi ha 800 espanyols més desapareguts entre els francesos, polonesos i britànics que van perdre la vida.
Potser l’empremta d’aquest sacrifici espanyol -que forma part de la memòria històrica d’aquell país i de la desmemòria d’aquest- aporti explicació per a un degoteig de diners discret des de les butxaques de milers d’electricistes noruecs al compte de despeses d’excavació de famílies espanyoles que busquen els seus parents afusellats pel franquisme.
Des de fa vuit anys, les aportacions de l’ElOgIT Forbundet (Sindicat de Treballadors de l’Electricitat i les Tecnologies de la Informació) ajuden en les exhumacions a Espanya. És una col·laboració que va començar en plena crisi financera, quan el govern de Rajoy va tancar l’aixeta de les subvencions a projectes de memòria històrica.
«Nosaltres també vam ser un país feixista», diu Henning Solhaug, mecànic d’ascensors retirat, recordant el govern pronazi de Quisling en la Noruega ocupada. «També tenim fosses comunes, les dels esclaus de la URSS i de Iugoslàvia que el nazisme va matar i va enterrar a illes disperses -afegeix. I també vam tenir una guerrilla, que va lluitar per la democràcia a Noruega amb líders que havien lluitat abans en la guerra d’Espanya».
Solhaug, de 70 anys, és secretari polític d’una central amb 39.000 afiliats. Està preparant un viatge a Espanya per a finals de setembre. Una delegació del sindicat es reunirà amb dirigents d’UGT i CCOO, intel·lectuals a Madrid i València, activistes de l’Agrupació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i el secretari d’Estat de Memòria, Fernando Martínez.
No serà la primera visita a Espanya. De fet, aquesta cadena de solidaritat va començar amb un primer viatge de l’executiva del sindicat, el 2013. «Volíem entendre per què va colpejar tant la crisi financera a Espanya», explica.
En aquella gira, en contactes amb gent de Comissions Obreres, UGT, Izquierda Unida i l’ARMH van conèixer els nòrdics per primera vegada l’enorme nombre de desapareguts a les cunetes d’Espanya. «Ens va impactar molt fort. Quan vam tornar, pensàvem com tornar tanta amabilitat que havíem rebut a Espanya -relata el noruec-, i vam decidir ajudar els familiars dels desapareguts».
«En 22 anys hem tingut centenars de voluntaris de més de vint nacionalitats, gent que ha volgut fer el que no fa l’Estat –comenta Emilio Silva, fundador i coordinador de l’ARMH–. És un exemple enorme de solidaritat i una expressió que la lluita pels drets humans no ha de tenir fronteres».
Silva recorda que no tot va ser ajuda europea en els anys de la dictadura: «També està present l’abandonament que van patir milions de persones a Espanya durant la dictadura. Molts països van mirar cap a una altra banda i van normalitzar el franquisme».
Fins a 70.000 euros
El sindicat d’electricistes ha fet col·lectes promogudes per líders i filials regionals. El 2014 van ajudar amb 6.000 euros en la recerca de les restes del guerriller gallec Perfecto de Dios, i des d’aleshores han donat suport a excavacions a Cadis, Guadalajara, Lugo, Lleó… Són ja 70.000 euros els que han sortit de la caixa solidària d’un sindicat que es finança amb les aportacions de l’1,5% dels salaris dels socis. A Noruega, un electricista no cobra malament: una mitjana de 60.000 euros a l’any.
«Fins ara no hem sufragat projectes concrets, sinó l’ARMH -explica Solhaug-, que usa la nostra ajuda per buscar víctimes desaparegudes i ajudar els seus familiars. No sé encara com treballarem en el futur; depèn de com funcioni la nova llei de memòria democràtica».
