Com és sabut per tothom, el Tribunal Suprem va establir, en la seva famosa Sentència de 9 de maig del 2013, una sèrie de criteris per determinar si una clàusula sòl inclosa en un préstec hipotecari subscrit amb consumidors tenia la condició d'abusiva, i per tant, era nul·la.

De la doctrina fixada pel Tribunal Suprem es desprèn que la clàusula sòl no és nul·la de per si. El caràcter abusiu, i en conseqüència la seva nul·litat, s'origina per la manca de transparència d'aquesta. Dit de forma planera, la clàusula serà vàlida sempre que s'hagi redactat de forma clara i comprensible, i s'hagi informat degudament al prestatari consumidor de les importants conseqüències que se'n poden derivar en el futur per la seva aplicació.

Ara bé, la mencionada doctrina es refereix a supòsits en què el prestatari té la condició de consumidor, fet que fa qüestionar-nos què succeeix quan aquell és una empresa.

En aquest sentit, el nostre més alt Tribunal ja ha tingut ocasió de pronunciar-se i ha considerat que és inaplicable als no consumidors la seva doctrina jurisprudencial sobre el control de transparència. Això no obstant, el mateix Tribunal no ha tancat completament la porta a les empreses, les quals hauran de basar la seva reclamació en el fet que la clàusula no supera el control d'inclusió o acreditar que la mateixa es va imposar en contra del principi de bona fe contractual i causa un desequilibri important entre els drets i obligacions de les parts.

En el primer supòsit, la nul·litat de la clàusula vindria del fet que s'hagués redactat de tal forma que fos incomprensible. En el segon, l'empresa prestatària hauria d'acreditar que la clàusula sòl va ser imposada, sense negociació, de forma sorprenent.

Si bé aquesta decisió del Tribunal Suprem fa més difícil obtenir la nul·litat de la clàusula sòl quan el prestatari sigui una empresa, encara queda esperança.

Joan Blanco GinésAdvocatPRAT SÀBAT ADVOCATS