Esforç, superació, constància… Són sinònims de l’esport sense els quals seria impossible treure el rendiment necessari per aconseguir els objectius. No és gens fàcil aplicar-ho i encara menys quan la vida ha decidit posar-te pals a les rodes des de ben petit. El bisbalenc Joan Saló, de 37 anys, va néixer amb una discapacitat -espina bífida i hidrocefàlia- que va afectar-li els membres inferiors provocant que «pràcticament no podia ni caminar». Amb l’ajuda de molta rehabilitació, els seus pares van aconseguir que fes els primers passos i va ser aleshores quan va començar tot. L’apassionava l’esport i tenia clar que no es conformaria només amb veure’l: «Els caps de setmana sempre anava a casa l’àvia, que tenia una pista a prop i hi jugàvem amb els amics a futbol. Però vaja… jo ho feia més amb les crosses que no pas amb les cames. M’espavilava com podia perquè m’encantava».
A mesura que es va anar fent gran, Saló va haver d’abandonar el futbol perquè no hi ha equips adaptats a les comarques gironines. Sí que ha pogut fer natació, bàsquet en cadira de rodes al MIFAS a Fontajau, ciclisme o atletisme, però sempre li ha quedat l’espineta del futbol. És per això que no s’ho va pensar dues vegades quan va sentir a parlar del club UD Sector Montserratina Amputados de Viladecans. El passat mes d’abril va fitxar per l’equip que entrena Cristian Rodríguez, encara que li quedés a 150 km i gairebé dues hores amb cotxe (anada i tornada). «Jo no soc amputat. Pensava que tenint les dues cames podria jugar amb les dues, perquè amb dues no en faig una, però no. He d’escollir la cama que faré servir i l’altra no pot tocar al terra perquè se suposa que així tots juguem amb igualtat de condicions. No em puc ni posar la sabata, sinó un mitjó per diferenciar quina és la que toca al terra de l’altra. És com si no la tingués», relata el de la Bisbal d’Empordà. La concentració ha de ser majúscula perquè si la pilota toca la cama que no pot tocar al terra o les crosses és falta: «A cap de les dues cames tinc sensibilitat, per tant, no noto quan toco la pilota ni controlo si se me’n va. Tampoc tinc moviment d’extensió i flexió de turmell… Els exercicis de tocs de pilota no els puc fer. La resta, en canvi, té només una cama però molt forta i musculada amb tots els moviments».
«S’ha de fer molt de sacrifici i pràctica. No és tan fàcil com esperava». Tot i així, val la pena. «L’experiència és molt xula malgrat les hores que dedico per anar a entrenar, em fa il·lusió», assegura Saló. Respecte al fart de quilòmetres que es fa amunt i avall, comenta que en «tractar-se d’un esport minoritari s’han de fer tant sí com no». A més, «tampoc hi ha ajudes» i els costos que ha d’assumir són elevats. «Seria ideal poder recuperar el que perds en gasolina o peatges. Semblen tonteries, però a final de mes van sumant».
De moment, Saló segueix aprenent i millorant per dies a Viladecans. El futbol adaptat té una normativa diferent a la que tots coneixem i ell s’hi ha hagut d’emmotllar ben de pressa perquè de seguida va competir. Un dels reptes que es marca en el futur és «arribar a nivell internacional amb la selecció». «Ho veig molt lluny perquè em falta rodatge. Sé que em costarà molt més l’adaptació que a un company perquè no tinc sensibilitat a les cames, però tot és entrenar-ho i lluitar-ho», reconeix. Saló sap millor que ningú què significa superar-se i farà el possible per atrapar els seus somnis.
