Gerard Farrarons no va tenir més remei que deixar-ho. Havia mamat handbol des de ben menut i de no ser per les reiterades lesions, que potser a dia d’avui encara jugaria. Però havia de frenar. Massa problemes físics, massa entrebancs. El canvi de xip, això sí, no el va dur a abandonar l’esport. Això mai. Va passar del parquet a les banquetes i és aquí on li queda corda per estona. Alguna experiència en equips de base i ara li ha arribat el moment de fer el seu primer gran salt. A partir de la temporada vinent serà el primer entrenador de l’Handbol Bordils. De moment, acabarà aquest curs sent el segon de Lluís Ferrer, que ho deixarà després d’un any intens. Farrarons ho ha compaginat fins ara amb la direcció del segon equip, que competeix a Lliga Catalana. De «ganes» no li’n falten per encarar el que considera tot un «repte». Ho fa amb l’«orgull» de qui ha acceptat la proposta de dirigir l’equip del seu poble. D’allà on es respira handbol per tot arreu.
«Tinc moltes ganes de treballar i fer-ho el millor possible, però no sabré si estic o no preparat fins que no m’hi trobi». Sincer ho és de bon grat i explica que l’opció de dirigir el primer equip del Bordils va ser inesperada. «M’agafa bastant per sorpresa i no m’ho esperava pas. És un càrrec que fa il·lusió a tot aquell que fa d’entrenador en algun equip d’aquest club i que sap com es funciona aquí». I afegeix: «No tothom pot entrenar aquesta plantilla ni se li dona aquesta possibilitat. És un càrrec que comporta molta responsabilitat, espero que tot surti bé».
No serà pas a la Divisió d’Honor Plata. Allà on el Bordils s’hi va passar vuit temporades seguides. Una fita majúscula, tenint en compte el context, però que tothom va donar per descomptada. L’equip, després del descens de fa un any, s’ha adaptat com a pogut a Nacional, la tercera categoria de l’handbol estatal. «Vam normalitzar una situació que no era gens normal. Ens n’adonem sobretot ara que ja no competim allà. Quan parlem amb els amics o amb els jugadors que encara hi ha a la plantilla i van viure aquella experiència repetim que no és gens normal passar-se vuit temporades a Plata o que el Sarrià n’hi hagi estat tres. Clubs com els nostres hem de treballar tres vegades més que qualsevol competidor. En una hora i mitja o dues hem d’aconseguir el que un equip professional fa en cinc o sis hores. Sembla impossible, però ho vam fer». El secret? «Si hi poses tot el que has de posar, es tira endavant. Vam pujar a Plata i vam dir que hi estaríem un any per passar-nos-ho bé. Després va venir el segon, i el tercer… Vam intentar sempre fer les coses tant bé com vam poder».
El planter i els objectius
Sense ser un club professional i amb la impossibilitat de rascar-se la butxaca per fitxar a tort i a dret, el club va treure profit del seu millor tresor: el planter. El coneix Farrarons perfectament. «La base té un potencial enorme. La seva força és molt gran. És important que tots els entrenadors del club seguim treballant amb aquest eix i fil conductor per aconseguir coses interessants». Això passa en un poble ben menut i de només dos milers d’habitants. Una rara avis. «Bordils té alguna cosa que no l’entens fins que no la tastes». I continua, per intentar-ho deixar una mica més clar. «És difícil d’explicar. Però et permet passar-te el dilluns vuit hores en un pavelló, i quan arriba el dimarts tenir ganes d’anar-hi de nou. I el dimecres, dijous o divendres. És una bogeria compartida que permet obtenir els resultats que hem aconseguit fins ara. A pocs llocs d’Espanya es respira una atmosfera d’handbol com la que tenim aquí. I això és clau. Una cosa molt i molt maca que s’ha de cuidar. Formar part d’un club com aquest és un orgull i un plaer».
Assumit el present, amb el primer equip a Nacional i una pedrera que, com sempre, puja amb força i ganes, Farrarons parla d’objectius. «El principal, i així ho he expressat al club, és la voluntat fe formar jugadors. M’agradaria que fossin una mica millors després de passar per les meves mans i les d’en Josep Mitjà, el meu segon. Espero que aprenguin coses i els vull transmetre il·lusió i competitivitat. Després, els resultats ja es veuran. Estem al mes de maig i ara és molt difícil parlar-ne». Està clara la categoria. El sostre, no pas tant. «La gent del club sabia que tard o d’hora es baixaria, que no podríem competir sempre a Plata. Hi havia una bona fornada que et permetia anar competint i, tot i patir, sempre salvar-se. Estar a Nacional ha sigut un xoc? Sí i no. Després de baixar ens vam dir que no passava res i que havíem de mirar endavant. No hem pas desmuntat res, sinó que ens hem sentit orgullosos del que hem fet. Ara estem en una divisió molt i molt dura, amb un altíssim nivell, i hem de ser competitius per veure fins a on podem arribar».
Fins fa quatre dies, Gerard Farrarons era un d’aquells jugadors que es recorrien els pavellons d’Espanya amunt i avall per competir a Plata. Ho va haver de deixar, obligat per les lesions, no fa pas massa. Una decisió que «ja he paït», encara que de tant en tant li entren les ganes de jugar de nou. «Ja m’hi posaria, perquè aquell punt de competir, de tocar la pilota, sempre el tens i el trobes una mica a faltar. Tot és diferent des de la vessant d’entrenador, però encara es continuen tenint alguns vicis de quan podia trepitjar el parquet». S’explica: «L’handbol me’l miro ara des d’una altra perspectiva. Quan era jugador, el nivell d’exigència tàctica, tècnica i de rendiment era molt bèstia. Ara em preocupo per d’altres coses. Soc diferent, encara que també tinc similituds i les intento traslladar als meus jugadors».
Una de les influències, i de les més evidents, és la de Pau Campos. «Sempre hi és, encara que no hi sigui present. Perquè quan tens un dubte o un problema, és una persona que té la mà estesa per qui la necessiti». N’ha begut i molt Farrarons d’ell, i el Bordils que es veurà a partir de la temporada vinent portarà una mica el seu segell. Ni que sigui mínim. «Tinc molt clar que no entendria l’handbol tal i com l’entenc a dia d’avui si no hagués passat per les seves mans». De moment, però, tocarà esperar. S’ha d’acabar aquest curs i llavors ja s’engegarà la maquinària pel següent. El del salt al primer equip, el de dirigir un grup a Nacional. I no un grup qualsevol. El seu Bordils. Allà on es respira handbol dia rere dia.
