Una greu lesió al genoll va frustrar-lo tot just quan s’estava guanyant entrar al primer equip del Girona, però «de tot se n’aprèn». Després de meditar-ho molt, Pau Resta va decidir fer net, tancar una etapa de set anys al club de casa seva i encetar una nova experiència a l’Albacete amb qui acabava de pujar a Segona.
La primera experiència fora de casa i ja té un ascens a Segona. Ho hauria firmat amb els ulls tancats?
Tenia moltes ganes d’encarar aquest nou repte. Marxar de casa, viure sol, conèixer nous companys i entrenadors… Estic molt content pel tracte que he rebut a Albacete. Tant del club com dels entrenadors, companys, afició… M’ha anat molt bé per créixer, encara que potser no he tingut els minuts que esperava al primer equip. Ho valoro molt positivament perquè he estat en el dia a dia amb ells i, a més a més, he pogut competir amb el filial.
Van pujar a Riazor. Què va sentir aconseguint-ho amb tanta èpica, jugant a camp contrari i amb un segon gol a la pròrroga?
Recordo perfectament l’ascens a Riazor. Des dels nervis a la primera part quan ens van fer el gol a la confiança en la segona part perquè vam sortir molt bé i ells van fer un pas enrere donant-nos la pilota. Des de la banqueta es vivia amb ganes. Teníem la sensació que es remuntaria i passaria alguna cosa grossa. A Riazor hi havia 27.000 aficionats del Deportivo. Els nostres eren 600, però els sentíem a prop igualment. Va ser un dels dies més importants que recordo com a futbolista.
Després va venir la celebració a Albacete.
A la Corunya vam poder celebrar poc amb els que érem, però després a la rua va ser brutal. Hi havia més de 30.000 persones que ens van rebre i empènyer amb el bus. És una ciutat molt futbolera. En el dia a dia ens transmetien que hi havia l’ambició de pujar i ha sigut una sort aconseguir-ho.
La gent segueix més l’equip de la seva ciutat que aquí?
Totalment. A Albacete el futbol és una prioritat per a molta gent. Es parla moltíssim de l’equip durant el dia a dia a tot arreu, no només a la premsa. Et collen. Fins i tot a mi, que, sense ser dels que han participat, sempre em deien coses pel carrer, ja fossin bones o dolentes. Imagini una persona que ho jugava tot… Aquest tenia la responsabilitat de jugar per ell i per la ciutat perquè sinó el dissabte vindrien i t’ho demostrarien. Crec que és una afició molt agraïda que sempre ha estat allà.
Podria equiparar-se l’ascens de l’Albacete amb el del Girona?
Sí. Són dos casos similars, respectant les categories. Et toca jugar a camp contrari, a ells els val l’empat i tu has de fer el pas per guanyar. Comparat amb l’Albacete que durant tot l’any s’ha repetit cada dia i a cada entrenament que s’havia de pujar, a Girona ha sigut més exitós. De cares en dins potser sí que es deia que s’havia de pujar, però en fora semblava que fer el play-off ja era un èxit. Estic content que hagin pogut pujar els dos.
Des d’on i com va celebrar l’ascens del Girona?
Vaig veure la final a casa amb els meus pares. Estem molt contents. Sí que és veritat que quan ens van empatar no ho veia clar, però després sí. Ho vaig celebrar amb els amics.
També va seguir la temporada del filial?
Sí. Va ser una llàstima que no s’aconseguís l’ascens perquè el filial aquest any tornava a tenir molt bon nivell. Potser la gent deia que les expectatives no superarien les de l’any passat, però van fer un any molt bo com s’està fent any rere any. Sabíem que contra l’Olot sería molt complicat, però em quedo amb que era un equip molt jove i tot i així va arribar fins a la final.
Quina valoració fa de l’aposta que fa el Girona pels jugadors de la base?
És estrany que a Segona divisió un club com el Girona pugui donar tantes oportunitats a jugadors de la base quan altres equips ni s’ho plantegen. El Girona està fent una feina brutal per retenir talent i ho posa molt fàcil perquè el jugador del filial pugui estar bé, tingui totes les coses per ser professional i pugui continuar creixent al club. Espero que segueixi donant-los continuïtat. És important que els jugadors gironins com Ureña, Artero, Valery…, estiguin a dalt i és confiï en ells perquè al Girona al final sempre ens hem basat per jugadors de casa.
A vostè va frenar-lo la lesió que va patir durant el transcurs de la temporada 2019-20?
Estava en el millor moment quan vaig començar a entrar al primer equip amb Unzué, però després hi va haver canvi d’entrenador i vaig patir la lesió al menisc. Es va ajuntar amb la Covid i no vaig poder fer una recuperació neta o adequada de quatre o cinc mesos. Al final es va allargar a vuit. El Girona em va posar totes les facilitats possibles, però vaig sentir la pressió que tot i no trobar-me bé havia de ser-hi. Volia ser-hi tant sí com no. Després vaig haver de parar un mes… Va ser complicat per mi. Potser per això també vaig decidir marxar i provar coses noves. De tot se n’aprèn. Ja estic del tot recuperat.
A l’Albacete tampoc està sent fàcil fer-se un lloc al primer equip.
Vaig anar a Albacete com un pla secundari, però també em vaig trobar que els últims dies de mercat no es van donar les sortides que m’havien mig promès. Després em van oferir que en el cas de no tenir minuts, podria competir amb el filial, sempre des del primer equip. Ho visc amb molta felicitat pel debut a la Copa sent titular contra el Cadis, que al Girona encara no ho havia fet, i a Primera RFEF amb l’Algesires per marxar a les vacances de Nadal primers. Tinc molt bons records. A la segona volta, la pressió que hi havia al club i a la ciutat era tan forta que van haver de reforçar la plantilla amb jugadors i va ser més complicat que als que teníem menys experiència ens donessin la responsabilitat.
Quin és el seu repte ara?
Començo la pretemporada el 10 de juliol amb nou entrenador (Rubén Albés). Tinc moltes ganes de començar per intentar fer-me un lloc. El futbol fins a l’agost dona moltes voltes, però m’agradaria molt quedar-m’hi a Segona.
