Al’Isidre Sala, en «Sidro», el vaig conèixer de petit, molt abans de començar la meva carrera periodística. Com la majoria de pagesos de l’Alt Empordà, l’Isidre Sala anava els dijous al Mercat de Figueres. Feta la feina, esmorzava al Bar Ricardo, al carrer Sant Antoni, propietat d’un meu oncle. Cada estiu, jo hi passava uns dies de vacances, i em deixaven servir l’esmorzar a en Sidro. Imaginin l’alegria d’un nen de 12/13 anys, que era la meva edat, podent servir l’esmorzar a la gran figura del Girona FC, a l’ídol de tots els aficionats, com és ara Stuani! Uns anys més tard, el destí ens va apropar. L’agost de 1976, ja vaig cobrir periodísticament l’homenatge de la seva retirada, l’últim gran comiat que s’ha fet a un futbolista a Girona, i després el vaig tractar durant bastants anys quan va entrenar equips com el Lloret i l’Olot, a Tercera divisió.

La història futbolística d’en Sidro és singular, sense precedents. Es va quedar tota la vida al Girona tenint condicions per jugar a Primera: tretze temporades, un rècord inigualable. Era un defensa central fi i elegant, res a veure amb tants defenses destralers de la seva època. Que era un gran central, va quedar demostrat amb la participació en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Alguna cosa li devia veure el seleccionador, José Emilio Santamaria, que precisament havia sigut un històric defensa central del Real Madrid d’Alfredo Di Stefano. I en aquella selecció, va formar tàndem al centre de la defensa ni més ni menys que amb Goyo Benito, un altre mític defensa central del Real Madrid. També hi jugaven Asensi, Toni Grande, Alfonseda, Crispi o Pere Valentí Mora. La majoria dels seus companys van jugar anys a Primera.

Cada estiu, es rumorejava que en Sala podria deixar el Girona per fitxar per un equip de Primera divisió. Va estar a prop d’anar a l’Espanyol en diverses ocasions, però eren altres temps. No es pagaven les xifres actuals i en Sidro va preferir compaginar el futbol amb les explotacions agràries i ramaderes de la seva família a Vilamalla. I així també podia anar un parell de cops per setmana a cacera, una de les seves grans passions, m’atreviria a dir que més que el futbol. Ara, seria impossible que un jugador del seu nivell renunciés a jugar en un equip de Primera. Ell va preferir quedar-se al Girona, on es va convertir en el jugador que ha vestit més vegades la seva camiseta. Un rècord que serà difícil d’igualar.

L’últim cop que el vaig veure va ser poc abans de la pandèmia, a la Residència Pi i Sunyer de Roses, on ell ha viscut els últims anys de la seva vida allunyat del món real, i on també hi residia un meu oncle. No em va reconèixer, però vam parlar una estona dels seus temes: el Girona FC, els Jocs Olímpics, la cacera, Martín Vences (famós entrenador del Girona entre 1969 i 1972). Això ho recordava com si fos ara. Amb la mort de l’Isidre Sala, una gran persona, tanquem un any negre del futbol gironí. En poc més de tres mesos, hem perdut a Xavi Agustí, Pau Garcia Castany i en Sidro. Tres trajectòries diferents; tres llegendes.