El nou curs a Girona ha de ser un punt de retorn per a Pato Garino (Mar del Plata, 1993). Les lesions van ser un calvari per al jugador argentí, que fins i tot va allunyar-se de les pistes, però ara intenta deixar-les en el passat per gaudir de nou d’un esport que li té el cor robat des de petit. Amb la confiança d’Aíto, tot és més fàcil.
Quins ànims es respiren al vestidor després d’encaixar quatre derrotes consecutives?
Per sort, el dia a dia és força lleuger. Tractem de deixar els partits anteriors enrere i pensar en el futur. Òbviament, estem amb una sensació d’intensitat i concentració molt major deguda a les circumstàncies però tampoc podem omplir-nos de pressió per trobar la primera victòria. L’aconseguirem a partir dels entrenaments, treballant dur i aprenent dels errors que estem cometent. Els ànims estan bé. Ja tenim ganes que arribi el pròxim partit.
Preocupa la possibilitat de poder aspirar només a la permanència?
Crec que quan ens trobem com a equip i puguem posar totes les peces al seu lloc ens oblidarem d’aquest mal inici. Un cop carreguem a la motxilla la primera victòria -que és molt important per a l’equip, el club, l’afició i la ciutat- tot canviarà molt. Tinc l’esperança de no lluitar només per la permanència, sinó d’estar ben posicionats.
El factor anímic és molt important. Vostè ho sap bé.
És fonamental no abaixar els braços. Hem de bregar-ho entre nosaltres i potser els que tenim més experiència hem d’ajudar als més joves perquè entenguin que encara no hem perdut res. Són quatre partits del principi de temporada. Està clar que no ens han deixat bones sensacions, però queda molt camí per endavant. No podem permetre que això ens tregui l’energia o l’ambició per guanyar.
Hi va haver una època en què va apartar-se del bàsquet perquè ja no l’omplia. És cert que fins i tot va arribar a odiar-se a sí mateix?
Sí. Vaig tenir diversos moments complicats de no voler saber res del bàsquet. Tots estaven relacionats amb les lesions que he patit i a diverses situacions adverses, per mudances, pocs minuts, jugar, frenar, tornar, pressionar-me a mi mateix per voler estar a un nivell superior... Vaig explotar. Per sort, en l’actualitat la situació és totalment oposada: estic súper content i súper agraït amb el Girona per l’oportunitat en el seu retorn a l’ACB. Tot ha quedat en el passat, però és una realitat que forma part de mi.
Encara ara, és important trencar amb els tabús de la salut mental i anar al psicòleg. Quin paper va tenir César Bernhardt?
César és el meu psicòleg. Va ser fonamental. Ell em va fer veure el bàsquet des d’una altra mirada i perspectiva. Havia d’entendre que era la meva feina i el meu estil de vida. He tornat a les arrels, recordant per què vaig enamorar-me del bàsquet i gaudir de nou del dia a dia. La salut mental afecta més del que pensem als partits. Si un no té el cap a lloc ni està centrat en el que vol, no aconseguirà treure el seu màxim rendiment encara que s’esforci entrenant. És important per a tots, malgrat que no hagin tingut problemes de lesions com jo. Amb la situació que estem vivint a l’equip, per exemple, ens aniria molt bé una ajuda psicològica individual a cadascú per passar pàgina i seguir competint.
Continua parlant amb César o anant a un altre psicòleg?
Sí. Des que vaig començar amb ell, he continuat fent diferents treballs. M’ha servit per tenir confiança física i intentar oblidar-me de tot el que he passat. Crec que ho estic posant en pràctica als partits a mesura que vaig guanyant minuts. Em deixo anar més, sense pensar en situacions de joc que han acabat amb una lesió. Ho deixo fluir tot.
Les lesions el continuen perseguint. Costa gaire treure’s la por de no tornar a fer-se mal?
Al principi de temporada, quan vaig arribar, no en tenia tanta com n’he tingut en altres moments, però sí que hi havia certa por a recaure. A dia d’avui em sento amb molta més confiança i preparació física a sobre. S’ha d’acceptar la realitat. No som oficinistes ni estem darrere d’una pantalla tot el dia. Juguem amb el nostre cos i la realitat és que les lesions poden ocórrer en qualsevol moment. Això no vol dir que no complim o que no treballem de la forma adequada, al contrari, perquè crec que soc un dels jugadors que més es cuiden. Pot tornar a passar. Segurament, hi ha una mica més de risc pel meu historial. He de tenir clar que estic donant el meu cent per cent perquè això no passi.
Com s’ho va prendre a l’estiu quan va veure’s obligat a abandonar la selecció i la Copa Amèrica?
Va ser molt dur. Potser hi ha haver unes quantes situacions entremig que van fer que ho portés pitjor del que hauria... Un dels partits es jugava a la meva ciutat (Mar del Plata) amb la meva família i els meus amics, i em va frustrar molt perdre-me’l. Tampoc m’havia passat mai de perdre’m un torneig amb la selecció (Argentina), em va fer molt mal. A partir de la maduresa i l’experiència, vaig entendre que allò principal era estar bé per aquesta temporada. Al cap i a la fi a la selecció hi vas per amor a la samarreta... Havia de ser intel·ligent i començar a centrar-me en la nova temporada amb el Girona a l’ACB, que és realment important per mi.
Creu en la resiliència?
Sí, molt. Tinc una empresa que es diu així. És un conjunt de fons d’inversió amb un projecte gastronòmic.
Li anava a dir: a part de jugador de bàsquet, també és empresari amb la cadena d’empanades Cachito Mío al País Basc... Per quant a Girona?
Estem treballant per seguir creixent. Ho hem fet molt en dos anys curts i el pla és seguir-ho fent. Tant de bo a Girona, volem ser a tota Espanya.
Girona és un bon aparador per a vostè? Li falten partits des de fa mesos per culpa de les lesions...
És un nou inici. M’estic sentit millor a mesura que vaig tenint minuts. Vaig de menys a més. El cos tècnic també m’està ajudant molt. Aíto ha entès molt bé la meva situació, malgrat que m’exigeix, i jo també ho faig amb mi mateix, per rendir millor. Estic progressant. També s’agraeix jugar un cop a la setmana per cuidar el cos i respectar els tempos de repòs, preparació física, etc. Girona és el lloc ideal per mi aquesta temporada.
Se sent bé a la pista?
Sí, molt bé. La veritat és que diumenge passat va ser el primer cop que vaig sentir-me sense cap tipus de problema físic, ni de càrrega muscular, i vaig poder-ho aprofitar al partit. Jugar uns quants minuts va ser important per mi per agafar ritme. Sé que queda un llarg camí per endavant, però dia a dia em vaig senint millor.
Quan es veurà la millor versió de Garino?
El meu objectiu és el més aviat possible. S’anirà veient setmana a setmana i partit a partit en funció de com em senti. No tinc fixada una data exacta, sinó que em proposo anar dia a dia.
Tenen algun significat en concret els tatuatges que porta?
Sí, tots. En tinc vuit. Són pels meus avis, la família, amics de la infància... També la resiliència amb el canvi de pells que fan les serps.
Creu que a l’equip li falta un líder, potser?
Un líder? Crec que en tenim. N’hi ha uns quants. Òbviament, Marc n’és un d’ells. També hi ha en Quino, amb molta experiència... És qüestió d’adaptar-nos cadascú al seu rol i entendre una mica millor la idea que ens demana Aíto. Hem de trobar més fluïdesa en la parcel·la ofensiva perquè en defensa crec que estem fent bona feina, hi ha molta energia i moviment. Hem d’augmentar la concentració en atac, on hem tingut molts errors a la cistella per badades pròpies que no han estat forçades pel rival.
Els més veterans han de donar una empenta per tirar endavant la situació?
Segur. Hem de fer que les peces encaixin al partit. Tots hem de fer un pas endavant, sentir-nos còmodes i concentrar-nos a dins la pista. Hi ha hagut partits de pretemporada, però molts hem arribat tard i hem d’adaptar-nos. Pierre tot just comença a entrenar, Jaume (Sorolla) està lesionat... Ens falten un parell de peces. Però ens ho hem de prendre amb tranquil·litat. Això no vol dir que no ho vulguem solucionar el més aviat possible.
Què els diu Aíto? Diumenge passat que queixar-se que no havien dut en pràctica els entrenaments...
Ens falta l’experiència que donen els minuts dels partits. Vam estar tota la setmana treballant diverses situacions que durant el partit es van donar d’una altra manera i no vam poder-les aplicar. És lògica la frustració d’Aíto. Nosaltres hem d’entendre millor què necessitem fer als partits amb el que treballem durant la setmana.
A l’equip hi ha un altre argentí, Maxi Fjellerup. Tenen bona relació?
Súper bona. Em vaig alegrar de seguida en saber que tindria un compatriota perquè fa temps que juguem junts a la selecció. Ens coneixem des de fa anys i hem jugat molts torneigs plegats. Em dona una calma molt gran saber que tinc un company amb el qual m’entenc des del principi. També compartim cultura, el mate, els asados... M’encanta.
Sabia que en l’anterior etapa de Girona a l’ACB també hi havia argentins com Federico Kammerichs i Lucas Victoriano?
Sí, sabia que havíen passat per aquí. De fet, vaig parlar amb Lucas abans de venir. Totes les persones que m’han parlat de Girona, m’han dit coses meravelloses de la ciutat, l’afició i el club.
Com ha estat la primera impressió?
Fantàstica. La veritat és que es va veure en el primer partit contra el Reial Madrid l’energia que té la gent. Es vibra molt a la pista. Les ganes de donar la primera victòria a l’afició són enormes.
Com a bon argentí, també li agrada el futbol? No sé si coneix Taty Castellanos del Girona...
(Riu). Soc una mica estrany en aquest sentit. No soc gens fanàtic del futbol. I no, no conec a Taty. A veure si ens presenten.
Com ha canviat l’ACB des que va jugar amb el Baskonia l’any 2017?
No crec que hagi canviat gaire. Hi ha molt nivell. Per mi l’ACB és la segona millor lliga després de l’NBA i s’ha mantingut amb el pas dels anys. Sempre venen jugadors de qualitat amb un gran historial de clubs i pas per l’NBA. No sorprèn el nivell. És una lliga en què en qualsevol data pots guanyar al Madrid o al Barça i, alhora, perdre contra l’últim de la taula. Has de donar el cent per cent tots els dies perquè hi ha molta intensitat.
Troba a faltar l’època a l’NBA (Orlando) i d’Eurolliga?
Estic en un altre moment. No em preocupa gaire el que he sigut en el passat, he tractat de deixar-ho enrere, perquè intento convertir-me en la meva millor nova versió. No en el que podria haver sigut o què m’hagués passat ni no m’hagués lesionat... Soc el que soc amb tot el que m’ha passat. A dia d’avui disfruto jugant aquí i amb l’objectiu d’arribar al màxim nivell.
