Eleccions a distància

Porto a entrenament el meu fill. El camp de futbol on practica està envoltat d’un bosc mil·lenari. Veig tres samarretes del Barça entre els nens. Em dic que n’hi hauria de comprar una del Girona al meu. El més estrany de veure samarretes catalanes és que em trobo en un poble perdut de Suècia, a una hora amb cotxe de Göteborg.

Des que passo part de l’any al nord m’he fet membre a xarxes de diversos grups de catalans a l’exterior. Els veig sol·licitant coses impossibles, com la parella de gironins que busca cangurs que parlin català, o la proposta de sumar-se al grup de castellers anomenats «els Vikings d’Estocolm». No hi ha ni un sol esment a les eleccions del 12 M. Poc temps enrere el vot a l’exterior a les eleccions de Catalunya era concorregut. Els uns als altres s’animaven a anar a les urnes. No serà el cas.

Busco al Gencat on puc descarregar les paperetes per votar. Repasso les llistes de Girona. Més enllà dels primers llocs, no tinc ni idea dels qui són la resta dels noms, cosa que li ha de passar al comú dels votants. De tota manera, no faré servir cap butlleta. La distància m’eximeix.

Quan comento entre amics que no votaré em deixen anar allò de sempre, que el dret a votar va costar milers de vides. A mi em sembla que els que menyspreen el sacrifici anònim són en realitat molts dels nostres polítics. Els mateixos que avui dia arriben a acords humiliants per tal de romandre en el poder i semblar, la majoria de vegades, simples titelles de l’opinió pública. Cal recordar que darrerament, s’han dedicat a llençar-se casos de corrupció a la cara. N’han estat diversos els que han buidat de sentit una cosa tan important com unes eleccions.

Encara que es mereixen una abstenció completa, desitjo que no n’hi hagi. Vull que aquesta nit els telenotícies s’omplin eslògans cursis com «ha estat una altra festa de la democràcia».

Amb un amic català mirem els informatius de TV3 sobre el 12 M. Tinc la sensació que la campanya ha estat molt plana. No hi ha hagut veus que proposessin res diferent, més aviat va semblar la continuïtat del mateix. Ha estat aquest políticoplanisme el que va abastar tothom en una sola línia.

A la distància, i gràcies a una certa perspectiva, si Catalunya no fos el meu país, em semblaria un lloc exòtic. Que difícil de vegades resulta explicar què passa allà per als qui no han viscut en aquesta terra tant meravellosa com contradictòria. A la nit, quan es revelin els primers sondejos, desitjaré de totes maneres que finalment les urnes parlin d’un canvi de rumb.

Subscriu-te per seguir llegint