Sinéad O'Connor va irrompre al món del pop amb un lament. La irlandesa es planyia, amb una veu colpidora, i deia: "Res es pot comparar amb tu". Quan diumenge la van veure aparèixer a l'escenari del Festival dels Jardins de Cap Roig, alguns dels assistents devien pensar el mateix: la Sinéad que va anar a Calella era una Sinéad diferent, i sens dubte, no es podia comparar amb la de fa dues dècades.

En primer lloc, oblidant-se de la imatge que en puguin tenir a la memòria (i que, de fet, el material promocional del festival encara s'encarrega de recordar). La irlandesa ha canviat el seu aspecte gairebé militar per un cabell més llarg, una túnica de color maduixa i un gran crucifix penjant al coll.

Un cop superada la sorpresa del canvi de look, la irlandesa va obrir amb la cançó Something beautiful, un recital en què actuava acompanyada per dos guitarres, el seu marit Steven Cooney i Kieran Kiely, que també toca els teclats i instruments de vent.

La gira actual combina, en un format acústic, les seves darreres composicions de temàtica espiritual amb el repertori clàssic, però les cançons que abans sonaven apassionades i combatives, en la veu de la nova Sinéad sonen més madures, plàcides, fins i tot tendres, especialment la ja citada Nothing compares 2U, que la irlandesa es va reservar fins gairebé al final del concert i que va ser una de les més celebrades pel públic.

Perquè aquesta Sinéad ha madurat, però conserva una veu poderosa capaç de posar-se a la butxaca els qui l'escolten quan recupera els seus grans èxits, com The thief of your heart, inclosa a la banda sonora de la pel·lícula En el nombre del padre, Three babiesThe last day of our acquaintance. I, sobretot, una veu que encara es capaç d'aguantar una versió a cappella de cinc minuts de I am stretched on your gravei sortir-ne indemne.

Amb aquesta nova actitud gairebé zen, O'Connor va anar fent avançar el concert sense dirigir-se al públic, a qui només agraïa tímidament els aplaudiments.

Passada gairebé l'hora i mitja de recital, però, la cantant va anunciar que s'absentaria de l'escenari durant dos minuts, però que abans, dedicaria la cançó Thank you for hearing me-és a dir, gràcies per escoltar-me- a l'Esperit Sant.

I és que, després d'anys de polèmiques i controvèrsies -l'any 92 va trencar una fotografia del papa Joan Pau II durant un programa en directe a la telelvisió americana-, sembla que Sinéad O'Connor ha trobat la pau espiritual.

Però, si bé és cert que ja no és la guerrera que solia ser, tampoc es pot dir que la vocalista hagi perdut les ganes de criticar les altes esferes de la jerarquia eclesiàstica.

Després de la pausa -que no va arribar als dos minuts anunciats perquè part del públic dempeus va demanar a la cantant que tornés-, O'Connor va entonar una versió del The times they are a-changing de Bob Dylan dedicada al Vaticà.

Amb If you had a vineyard, la dublinesa també es va recordar de "totes aquelles dones que han volgut ser sacerdotesses i no han pogut", com ella mateixa, que ho va intentar l'any 1999 i va acabar sent excomulgada.

Coneixent la trajectòria de la cantant, el discurs anticlerical es podia preveure, però no una versió molt sui generis-de nou, d'inspiració bíblica- de Rivers of Babylon de Boney M, que va deixar amb el somriure glaçat a més d'un.

Si la nit havia començat tranquil·la, el final també ho va ser, ja que la cantant es va acomiadar amb una cançó de bressol.

Potser la maduresa ha calmat la fera que Sinéad O'Connor porta dins, però el concert de diumenge va deixar clar que, de tant en tant, encara la deixa sortir a passejar. I, si ha de sonar amb aquesta veu, que ho continuï fent.