No són pocs els intents que ha fet la humanitat per revelar el misteri de l´amor. Pensadors, sociòlegs i intel·lectuals de tota mena s´han trencat les banyes per intentar aproximar-se a la complexitat de les relacions de parella; des dels diàlegs de Plató a la trilogia de Richard Linklater que tanca la pel·lícula Antes del anochecer, encara a la cartellera, passant pels drames shakespearians i bona part dels llibrets operístics.
Estrenat al 96 a l´OffBroaway novaiorquès i mantingut en cartell durant més d´una dècada, el musical T´estimo, ets perfecte, ja et canviaré s´acosta també al garbuix de sentiments que s´interposa entre homes i dones. Després d´haver passat pels teatres catalans a finals dels 90, el text escrit per Joe Dipietro torna als escenaris sota la direcció de la periodista Elisenda Roca, amb un muntatge que ha encaterinat els espectadors barcelonins aquesta temporada i que -gràcies a la treva que va donar la pluja dissabte al vespre- van poder veure els espectadors del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Les grades de l´Espai Port es van omplir per veure aquesta història que esquartera amb sarcasme i ironia totes les etapes d´una relació de parella, des de la primera cita fins a la rutina matrimonial i l´amor a la tercera edat. L´humor i la tendresa, però sobretot, la mala llet, s´alternen en un espectacle que encadena gags sense més fil argumental que el riure que provoca la tragèdia d´estar enamorat. Les ganes d´intentar impressionar durant l´etapa de festeig, la por de quedar-se sol, el matrimoni, els temors dels pares primerencs o l´arribada del tedi al llit conjugal estan tractats amb un to còmic i fresc que contagia ràpidament el pati de butaques.
Ivan Labanda, Mercè Martínez, Jordi Llordella i Muntsa Rius -aquesta darrera, amb una comicitat espaterrant- interpreten, canten i ballen amb soltura les divertides -i a vegades, amargues- situacions que es desenvolupen als espais que recreea l´escenografia dominada per les aquarel·les de la il·lustradora Paula Bonet: l´Eixample barceloní, una pista de tennis o uns xiprers arrenglerats que evoquen amb dolçor un tanatori, per exemple.
Els actors troben, a més, la complicitat dels músics Andreu Gallén i Víctor Perez, que a més de donar vida a la partitura ajuden a posar salsa (picant) a alguns dels gags.
Els personatges que desfilen per l´escenari -la noia estressada que no té temps per buscar xicot, el tímid que s´avergonyeix del seu físic, el fatxenda que presumeix del que no té o uns sogres que desesperen esperant la notícia d´un compromís que no arribarà mai- són arquetípics i les situacions, tòpiques.
Això, però, no és cap demèrit, al contrari. L´èxit d´aquesta comèdia musical recau precisament en això: en la veritat que s´amaga darrere els tòpics. Qui no s´ha sentit estúpida després de dedicar hores i hores a arreglar-se per algú que al final no li fa cas? Qui no s´ha mossegat la llengua després d´un comentari desafortunat?
Els diàlegs i les lletres de les cançons fan regirar l´espectador, incòmode a la cadira, i els cops de cap d´assentiment i les rialletes de vergonya, quan no la riallada plena, són constants durant l´hora i tres quarts que dura l´espectacle.
És difícil no sentir-s´hi identificat. Al capdavall, vist des de fora, és evident com de patètic és tot plegat. Que aixequi la mà qui no hagi sigut ridícul estant enamorat.
