Durant la dècada dels 50, Roses va experimentar una de les transformacions més radicals de la seva història recent. Per una banda, l'arribada de soldats nordamericans a la base de control aeri del Pení; i per l'altra, una presència cada cop més gran de turistes estiuencs van donar com a resultat la proliferació de nombrosos establiments dedicats a l'oci nocturn. Aquest mes, l'arxiu municipal de Roses vol donar a conèixer aquell realitat amb la publicació dels documents per a obtenir la llicència del Club Bamboo, un dels locals que va demanar permís per obrir en aquella època. Es tracta del «Document del Mes», que es pot consultar a la seva pàgina web.

Tal com passa ara, l'obertura de qualsevol activitat econòmica requeria unla tramitació d'una llicència municipal que garantís la idoneïtat del negoci. A Roses, aquests expedients es van començar a tramitar després de la Guerra Civil, i la majoria continuen guardats a l'arxiu municipal.

El dia 29 de febrer de 1960, Josep Giralt i Cufí, veí de Barcelona, va sol·licitar la llicència d'obertura d'un local dedicat a l'activitat de sala de festes, que s'anomenaria Club Bamboo. L'establiment estava situat al carrer Jaume Palmerola, cantonada amb el carrer Sanjurjo (actualment, carrer de Sant Sebastià). El projecte el va redactar l'arquitecte Eugeni Rosich i Casany.

Per aconseguir a llicència, en aquella època no n'hi havia prou amb complir amb els requeriments tècnics. Habitualment, el Govern Civil sol·licitava a l'Ajuntament un informe sobre l'afecció al règim i les actituds morals i polítiques de les persones que sol·licitaven obrir un negoci. «... a la brevedad posible se me remita... al parecer de esa Alcaldía de la conveniencia de que se acceda a la solicitado...», es pot llegir en els documents d'aquella època, especialment si es tractava d'un establiment d'oci i diversió. D'aquesta manera, s'havien d'aconseguir dues llicències:?una de municipal, referent a l'adequació del local a la normativa tècnica i urbanística, i una de governativa, relativa a la idoneïtat de la persona sol·licitant.

El procés, però, valia la pena, ja que de clients no els en faltaven. Les tropes nordamericanes van començar a arribar a la base del Pení, i els soldats no tenien cap intenció de renunciar al seu «American way of life», és a dir, un estil de vida modern, ric i cosmopolita. Roses no va voler deixar escapar aquesta oportunitat de creixement econòmic, i en pocs mesos es van obrir locals d'oci nocturn que esdevindrien un referent de la diversió local. L'any 1959 es van obrir algunes de les sales de ball i night clubs més populars de la vila, com el Granny's, el Picasso, el Paní Club o un parell de pistes de ball al passeig de les muralles i al Rastrell, zones properes a les àrees on vivien els oficials americans.

Tot i això, la sol·licitud més estrambòtica va ser la que va presentar Joan Turró Compte, propietari del Cafè Badosa i de l'hotel Bahía, que demanava poder obrir un bar «típicament turístic en forma de coves, a l'estil d'altres que hi ha a la Costa Brava, en els refugis enclavats a la Ciutadella». L'explotació del «tipisme» va ser una de les constants de la iconografia turística que es promocionava davant les onades de turistes del nord d'Europa. Així ho explicava als seus conciutadans l'escriptor anglès afincat a Roses Stephen D. Frances en la seva Costa Brava Guide l'any 1964: «Si busques la veritable atmosfera andalusa, seràs bnvingut al típic Bar Manolo, on et podràs deleitar amb interessants pòsters de toreros, la millor música flamenca i fins i tot el cap d'un toro a la paret».