Ho avançava ella mateixa en una entrevista publicada dijous a Diari de Girona. Una oda al tiempo és «un espectacle coreogràfic i dramatúrgicament potent i rodó». I efectivament, la nova proposta de la ballarina i coreògrafa María Pagés (Sevilla, 1953) és coreogràficament i dramatúrgicament potent i rodona, i a més de plantejar una reflexió sobre el pas del temps i sobre la persistència de la memòria, proposa a l'espectador imatges i sons d'una bellesa captivadora. La intensa ovació amb què el públic va acomiadar la funció, amb moltes persones posades dempeus per reconèixer encara més el bon fer dels artistes, evidencia la connexió que María Pagés i els seus van saber establir una vegada més entre l'escenari i el pati de butaques.

Una oda al tiempo és un muntatge que parteix del flamenc però que el transcendeix i sap incoroporar idees, imatges i sons procedents d'altres àmbits, de Picasso a Goya, de Neruda a Yourcenar. Acompanyada per vuit ballarins (quatre noies i quatre nois) i set músics (dues veus, dues guitarres, violoncel, violí i percussió), María Pagés proposa un viatge a través del temps basat en escenes inspirades en les estacions de l'any que li serveixen per parlar de les diferents etapes de la vida. I és sobretot una reivindicació de la memòria, del «continu i necessari diàleg amb la memòria», en paraules de la mateixa artista, que se serveix per fer arribar el seu missatge de la seva extraordinària capacitat per transmetre des de l'escenari, ja sigui amb la força i la delicadesa del seu ball, ja sigui amb moments d'un virtuosisme plàstic excepcional.

Una oda al tiempo reivindica la memòria i de fet perviu en la memòria de l'espectador per la seva bellesa, per la seva energia, per la seva sensibilitat, per la seva capacitat per fascinar.

Nit de l'Alzheimer

Coincidint amb l'actuació de María Pagés, divendres es va celebrar a Peralada la Tercera Nit de l'Alzheimer, que va reunir un centenar de persones i en la qual es van recaptar fons per a un projecte que, mitjançant un seguiment periòdic a 200 voluntaris sans, estudia la relació entre les queixes subjectives de memòria i el desenvolupament de la malaltia.