Han fet falta 40 anys perquè Loquillo segueixi pujant als escenaris fent el que sempre li ha agradat fer; cantar rock and roll i fer-ho molt bé. Així de senzill. Sense grans pretensions més enllà d'un espectacle musical amb un ritme inesgotable des del minut 1, Loquillo va arribar a Cap Roig diumenge a la nit acompanyat de la seva banda (una molt bona banda) per recordar quatre dècades d'ofici i aquelles cançons que l'han acompanyat en les bones i les males èpoques.

En un auditori gairebé ple, a Loquillo no li va fer falta cap proclama per convèncer un públic que sabia perfectament el que veuria: una nit de bon rock and roll. Perquè és amb les lletres, la música i els gestos com el cantant del Clot connecta amb els seus seguidors. I així ho va fer. Va pujar a l'escenari i va cantar i moure's amb RNR Actitud, Pégate a mi, Tono Bravo, La ciudad de las mujeres, Territorios libres, Planeta Rock, La Europa i després de la vuitena, Salud Rock&Roll, va parlar per primera vegada i per presentar Nat Simons, l'artista convidada amb qui va compartir Cruzando el Paraíso.

I a l'onzena peça, la nit va donar un tomb. De fet, va començar un altre concert. No per ell i la banda, sinó pel públic. El Rompeolas ho va canviar tot. Els assistents es van aixecar per primera vegada de les seves cadires i van cantar a cor que vols. Està clar que s'esperava alguna d'aquelles peces que acompanyaran sempre a Loquillo vagi amb els músics que vagi i que tothom coneix, tant aquells a qui els agrada la seva música com els que la repudien.

Si fins a aquell moment era difícil veure algú aixecat, a partir del Rompeolas va ser tot el contrari. El públic hi va connectar totalment i fins i tot semblava que les grades i els seients sobressin. Però José María Sanz no abusa de les peces icòniques i sap com gestionar-les en un concert on fins i tot va baixar de l'escenari per cantar Carne para Linda entre els incondicionals, a la qual van seguir Ritmo del Garage i Rey del glam per cloure la primera part.

El colofó va arribar amb els bisos. Hombre de negro (pulcrament interpretada), Piratas, Quiero un camión, Esto no es Hawai i la referència imprescindible a qui va ser l'ànima de Trogloditas i lletrista de moltes de les peces de Loquillo. «Aquesta cançó va ser la primera que va parlar de violència de gènere i la va escriure Sabino Méndez», va dir just abans de les primeres notes de La Mataré.

La nit va demostrar que 40 anys després i amb molts alts i baixos, el binomi Loquillo-Sabino encara funciona. Perquè Loquillo sempre tindrà una gran banda de rock and roll, dins i fora de l'escenari.