16 de agost de 2018
16.08.2018

Una festa amb molt per celebrar

Ismael Serrano va celebrar dimarts a Sant Feliu de Guíxols els seus vint anys de carrera en una actuació on es van combinar els seus gran èxits, alguns temes nous i els seus comentaris sobre el moment polític i social.

16.08.2018 | 01:23
Una festa amb molt per celebrar

La festa era d'aniversari, així doncs es tractava que fos al màxim d'animada, i ho va ser. Per altra banda, en una celebració per commemorar vint anys de concerts i discos també hi va ser la mirada cap a l'origen, aquells primers concerts a Madrid que van derivar en l' Atrapados en azul, el seu primer disc, que ara tinc al costat. Aquell CD va ser clau en l'eclosió dels cantautors nascuts a principis dels 70, també composta per Pedro Guerra o Javier Álvarez, entre d'altres.

Aquesta mirada enrere, per als que admirem Ismael Serrano des d'aleshores, va convertir el concert de dimarts al festival de la Porta Ferrada en una quasi erupció d'emocions. L'actuació va mesclar harmònicament tres elements: les grans cançons, reformulades en diferent grau; uns quants temes nous i, en tercer lloc, els seus comentaris, que tant van ser sobre la seva música i experiència vital com sobre el moment polític i social present.

La platea va vibrar amb Pequeña criatura i Vine del norte, encara més emotives per l'acompanyament de piano i violoncel dels nous arranjaments. Pel que fa a les cançons de la darrera etapa, en la interpretació de Ven el de Vallecas va brillar. Quant al repertori, capítol a part mereixen les versions d'alguns dels seus referents, com Sabina, Silvio Rodríguez o Aute. D'aquest darrer va emocionar amb Ya ves i del mite cubà va interpretar Ojalá i Te odio.

Arran de la cançó tot just esmentada, Serrano va retratar amb enginy el motor que mou tants tuitaires. En referència a les presentacions de cançons, va ser memorable la de Si se callase el ruido, escrita fa uns vuit anys i que ara pren tota la vigència. Hi canta: «Si se callase el ruido, quizá podríamos hablar y soplar sobre las heridas, quizás entenderías que nos queda la esperanza». Posicionant-se contra la judicialització de la política i els que tenen la mirada tapada per les banderes va ser bastant aplaudit, alguns de poc que no ens hi deixem les mans. Altres, molts, van aplaudir més fort quan, amb Sucede que a veces, va remarcar el vers «Reyes que pierden sus coronas».

En definitiva, van ser prop de tres hores de nostàlgia vitaminant en què la veu super

lativament expressiva de Serrano em va recordar que fa vint anys amagava que m'agradaven cantautors com ell, per molt coetanis que fóssim. Amb Todo cambia, en homenatge a Mercedes Sosa, ell va recordar que no és així en tot. I és que a alguns les lletres i la veu de Serrano ens agradaran sempre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook