Quan Neil Armstrong va trepitjar la lluna ara fa 50 anys, a 384 mil quilòmetres Diana Krall feia els primers passos amb el piano. Després de la mort de l'astronauta, la canadenca el va homenatjar amb Fly me to the moon, l'emblemàtica peça de Frank Sinatra que dissabte també li va dedicar al festival de Cap Roig. Aquest va ser sens dubte un dels moments més destacats d'una vetllada càlida i humida, cent per cent Mediterrània, als jardins de Calella de Palafrugell que acullen una de les cites musicals de l'estiu més concorregudes.
Vestida de rigorós negre, va exhibir proximitat, elegància i sobrietat des del primer minut. Amb la professionalitat de qui porta tota una vida sobre dels escenaris, va modular la seva veu fumada i va jugar amb els silencis per accentuar el caràcter íntim de la nit. Ja des del primer tema, All or nothing at all -també de Sinatra-, Krall es va compenetrar a la perfecció amb els seus companys de ball, Robert Hurst (baix), Joe Lovano (saxo) i Karriem Riggins (bateria). Aquest últim va ser el favorit dels assistents, a jutjar pels aplaudiments que es va endur a cada solo. I és que l'artista canadenca va compartir el protagonisme i els aplaudiments amb aquest trio de músics en pràcticament tots els temes, deixant pas endavant cada vegada que el tema ho requeria. A ella, se la va veure còmoda en tot moment; creuant i descreuant les cames després del piano, remenant el cabell de forma sensual, movent el cap al ritme de la percussió, concentrant-se quan li tocava un solo.
Pel que fa al repertori, la seva debilitat per Frank Sinatra no es va quedar en els dos temes ja esmentats, sinó que també es va llançar amb una versió íntima d' I've got you under my skin.
Durant dues hores, també va interpretar L-O-V-E, Devil may care, The night we call it a day i Boulevard of broken dreams, entre molts altres temes.
