04 de agost de 2019
04.08.2019
FESTIVAL DE CAP ROIG

Jamie Cullum, un carisma que fa enlairar el talent

El cantant escalfa el festival de Cap Roig amb els temes del seu nou disc, Taller, i versions de Sinatra, Nina Simone o Ray Charles

04.08.2019 | 06:00
Jamie Cullum, un carisma que fa enlairar el talent

Ja no en té twentysomething, però conserva el carisma i la força de qui gaudeix del procés de convertir-se en el músic que vol ser. I sobretot, de qui frueix encara més fent del públic el còmplice d'un viatge que va arrencar fregant el 2000 a ritme de jazz despreocupat i pop, perquè la màgia de Jamie Cullum és bàsicament la combinació perfecta de magnetisme, entreteniment i talent.

Acompa­nyat per dues coristes i cinc músics, el concert que va oferir dissabte al festival de Cap Roig va arrencar fort, interpretant la irònica When I get famous amb les ulleres de sol posades i fent part de la cançó enfilat dalt del piano, abans d'un dels salts que s'han convertit en un segell de l'artista.

Taller, que dona nom al seu nou disc després de cinc anys de silenci i que expressa el desig de ser més alt no només físicament, va donar pas a Don't you know de Ray Charles, en un dels molts moments del concert en què va fer brillar el teclat.

«Com estàs, Cap Rrrrrroig?!», va cridar allargant la erra, una broma que aniria repetint al llarg de la vetllada. «Alguns practiquen el cant, d'altres al piano, jo practico la rrrrrrrrr», va bromejar el britànic, acabant de posar-se a la butxaca els pocs espectadors que encara no s'havien rendit al seu encant. Va destacar que era un plaer tornar a Calella, i que havia gaudit del dia nedant i «pensant en el paradís».

Traient-se l'americana, va mostrar una vegada més domini del piano i del joc escènic amb Get your way, Big chief i The man, en la qual va convertir els espectadors del jardí botànic en els amos d'una frenètica i esbojarrada pista de ball.

Els aplaudiments que es va endur la versió de Hard times de Ray Charles van ser molts, però van quedar en un no-res comparats amb els que vindrien després per als temes de Frank Sinatra i Nina Simone. I és que, convertint el piano en una gran caixa de percussió, colpejant-lo rítmicament amb les mans, i fent beatbox amb la boca, va interpretar New York, New York, el preludi a la traca final, perquè les següents, Exfactor i Nice for what, originals de Lauryn Hill, van fer posar tot Cap Roig dempeus, i ja va ser un no parar.

«Us estem presentant cançons del meu nou disc, Taller (més alt)», va explicar. «Ja sé que aquí es pot dir «taller», i això ha sigut una mica la meva vida, un espai de reparació», va continuar, assegurant que «part del seu cor» és en aquest país, perquè hi ha actuat sovint en els darrers 15 anys.

L'intèrpret, que en pocs dies arribarà als quaranta, ofereix en aquest nou treball, sense perdre la frescor, una proposta més madura i reflexiva. Un exemple n'és Mankind, que apel·la al diàleg, o The age of anxiety, sobre el neguit que provoca el Brexit, entre altres qüestions, i que va arribar a la fi d'un concert que simplement va anar de més a molt més, perquè amb Cullum no hi ha mai menys.

Durant la popular I'm just a gigolo es va colar entre el públic, desfermant els ànims dels fans. Va seguir jugant amb Sinnerman, de Nina Simone, que va fer botar tothom, i va posar el punt final al repertori amb You and me are gone, en la qual els músics que l'acompanyen van tenir el seu moment amb diferents solos.

Abans que marxés de l'escenari, l'audiència ja li reclamava que tornés. Ho va fer sol, al piano, improvisant uns versos sobre Cap R(rrrrr)oig que van despertar les rialles a la platea.

Per les postres va quedar la versió d'un altre clàssic, ara de Cole Porter, I've got you under my skin, portada al terreny de Cullum, és a dir, plena d'espontaneïtat i llum pròpia, com tot el que fa un artista que es dedica a practicar la erra, perquè la resta ja no li cal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook