si el que volia Paco Azorín era sorprendre, que estigui tranquil. Ho ha aconseguit. La «seva» Traviata és fidel a l'estrenada per Giuseppe Verdi el 1853 pel que fa a l'argument, però el gir pel que fa al muntatge, a l'escenografia i també al punt de vista, és evident i tangible. La seva direcció escènica és un dels punts forts de l'obra, que s'ha vist i aplaudit a Peralada en dues nits que ha tancat amb molt bona nota. Una visió més trencadora, moderna i feminista, plena d'elements impensables dos segles enrere que enganxen i sorprenen l'espectador. Ara bé, és la música de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i sobretot les veus de René Barbera (Alfredo), Quinn Kelsey (Giorgio) i Ekaterina Bakanova (Violetta) els ingredients que més brillen.

Sobretot la soprano russa. Una excel·lent interpretació, de principi a fi, creïble i entregada, la fa menjar-se l'escenari i a qualsevol que es posi per davant. Bona notícia que sigui precisament Violetta la més destacada d'una obra que vol potenciar l'apoderament de la dona d'avui dia. Bakanova és una bèstia. Ho dona tot, repetint els èxits que ha col·leccionat amb el mateix personatge a Florència, Dresden i Venècia. Trasllada a l'espectador tot el repertori de sentiments que viu del primer al tercer acte. La joia, l'amor, el desencant, la tristor. Merescudíssima l'ovació inacabable que va rebre a la segona nit, repetint així l'escena del dia de l'estrena. Barbera i Kelsey, els dos altres protagonistes principals, semblen un esglaó per sota; no desentonen i en cap moment fallen, però se'ls fa impossible arribar al nivell d'una Bakanova imperial.

Menció a part mereix la complexa producció liderada per Paco Azorín, que aposta per una Traviata trencadora, plena d'elements que, en alguns moments, arriben a saturar l'espectador, però que li serveixen per potenciar la idea que fa temps que li balla pel cap. «En els moments que vivim és absolutament necessari donar-li un gir a l'obra i apostar per una lectura des de l'òptica de la protagonista», declara, tot explicant que el que ha volgut és «lluitar contra la visió masclista i opressora que designa aquesta dona lluitadora com una extraviada, una perduda».

La producció és ben cridanera. D'una banda, pel vestuari; ja no el dels protagonistes, sinó el que llueixen els membres del nombrós Coro Intermezzo. De l'altra, no hi falten els acròbates, les ballarines i algunes frases cèlebres que apareixen en el moment oportú per reforçar la idea feminista de l'obra.

Curiós és el doble pla que es planteja en més d'una ocasió, amb un escenari horitzontal que passa a ser vertical, deixant a baix els protagonistes reals per deixar surar els sentiments i emocions. Una idea atrevida i original, encara que potser queda en un segon terme i no se li treu prou suc, ja que l'ull de l'espectador, sobretot si Bakanova és a escena, se'n va inevitablement cap al món en carn i ossos. I menció especial mereix la nena que apareix de manera intermitent al llarg de la funció, dividida en dues parts i que en cap moment es fa feixuga. La menuda, un element inexistent en la història original, és una aposta personal d'Azorín i no deixa indiferent a ningú. Perquè agrada o deixa de fer-ho, com també perquè ningú s'acaba de posar d'acord en què és el que significa realment. És potser una filla de Violetta i Alfredo? O significa l'ànima bessona de la protagonista, representant la seva innocència i puresa?

El repertori el completen amb encert i bona nota Vicenç Esteve (Gastone), Laura Vila (Flora), Marta Ubieta (Annina), Carles Daza (Baró Douphol) i Stefano Palatchi (Doctor Grenvil).