Els campus ens van salvar de l'escola després de l'escola

-Campus? A aquesta casa no s'ha parlat mai llatí! Aquest estiu el nen anirà cada dia a l'acadèmia, com tots els altres nens. No vull que l'assenyalin pel carrer per parlar llengües mortes. I no se'n parli més.

I no se'n parlaria més. El pare de família continuaria menjant la sopa mentre llegia el diari, i la mare recolliria els plats. La conversa és imaginària, perquè ningú no coneixia la paraula «campus». Així que els pobres nens dels anys 60 i 70 que ens quedàvem a la ciutat durant les vacances no teníem altre lloc que l'acadèmia. I res no tenia a veure amb la de Plató, aquí no s'hi anava a preguntar sinó a treballar.

Avui és molt fàcil ser nen. Els soferts pares paguen i l'infant passa un mes en un lloc on practica el seu esport favorit, o neda, o dibuixa, o fa el que li dona la gana, sempre amb un somriure a la cara, mentre monitors adolescents el suporten a canvi d'un misèrrim sou. I amb la samarreta oficial del campus, tan obligatòria de comprar com la de la Diada entre els que encara creuen en el procés. Passin per caixa i nosaltres ens farem càrrec del petit monstre. No sempre ha sigut així.

La primera acadèmia on em van apuntar era a Salt. Corrien els anys seixanta del segle passat, vertigen em fa pensar-ho. Tindria jo sis anyets, i Salt em semblava tan llunyà i misteriós com Sebastopol. La senyoreta Carme, que havia sigut la meva professora en el 1r d'EGB als Maristes, va obrir acadèmia -els més esnobs en deien «anar a conferència», a saber per quin motiu- a Salt. Potser la dona era d'allà. L'únic record que en tinc és el d'un grup de nens que hi anàvem a omplir el quadern de vacances sota la mirada de l'esmentada senyoreta i el seu xicot, a qui no coneixíem de res i de qui ni tan sols sé si es dedicava també a l'ensenyament o si passava les tardes en companyia de 15 o 20 nens cridaners i incontinents per poder estar a prop de la xicota i qui sap si atrapar-la a l'habitació de les escombres. Podria ser, als 60 les parelles no tenien gaires opcions. Si cal obrir una acadèmia per tenir quatre parets que ens amaguin, l'obrim, encara que suposi aguantar nens que es pixen a sobre i no paren de cridar. Bona dona, la senyoreta Carme, espero que fruís d'aquelles estones.

No gaires anys més tard, la cosa es va posar seriosa. Una altra vegada van ser professors del meu col·legi, aquesta vegada dos, en comandita, els que van obrir acadèmia al carrer Montseny, barri gironí de Santa Eugènia, al costat d'on el destí m'ha dut a viure i on encara hi ha -ara les acadèmies es diuen així- un «centre d'estudis». Malpica i Alabau. Alabau i Malpica. Els sols noms ja assenyalen que, aquí, poques bromes. L'un castellà, l'altre català. L'un pegava amb el regle al palmell, l'altre mai va aixecar una mà. L'un amb cert aire machadià -«. ..y todo un coro infantil va cantando la lección: 'mil veces ciento, cien mil; mil veces mil, un millón'»-, l'altre sempre vestit de gris, potser l'únic vestit que tenia, que en aquells dies es deia «passar més gana que un mestre d'escola». Una sola màquina d'escriure, antiga, vull creure que una Remington, però és la mitomania que m'altera la memòria, en la quals ens tornàvem els alumnes: «qwertyqwertyqwerty». I després: «poiuypoiuypoiuy». La resta, dividits en dues classes -en Malpica els petits, l'Alabau els grans-, treballava en el quadern d'estiu. Un pati interior, trist, on mai tocava el sol, acollia unes caixes de Coca Cola i de Cacaolat per als afortunats que portessin 10 pessetes a la butxaca. En acabar la tarda, als que vivíem més lluny ens duia a casa el professor Malpica, amb el seu atrotinat R-8 grana.

Potser també era un campus, un campus per a la vida. I sense ridícula samarreta oficial.