He vist molts Nadals. Cada any varia la representació del paisatge bíblic i cada any em sorprenc en veure com s'aprèn mirant un pessebre. Està clar que «el pessebre», en el fons, és el que diuen les Escriptures. Ho conta Lluc (2,6): «I s'esdevingué que, mentre eren allí, se li complí el temps del part, i Maria infantà el seu fill primogènit, l'embolcallà i l'ajagué en una menjadora perquè no hi havia per a ells lloc a la posada».

Nou mesos abans, el mateix Lluc deia a Maria: «No tinguis por, Maria, perquè has trobat gràcia davant de Déu. Vet aquí que concebràs en el teu si, i infantaràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús». El realisme d'aquest diàleg es manifesta en la vida pública de Jesús. Hi ha una demostració, a posteriori, que acaba amb la mateixa resurrecció, de l'home més conegut, més estimat, més odiat, de Palestina, i que continua protagonitzant la vida dels homes, fins al punt que el 25 de desembre no té sentit sense referència a la seva persona.

La vida de Jesús explicita fidelíssimament les poques ratlles del document evangèlic. Ens diu el mateix: són les Benaurances anticipades. És el misteri de l'home que fonamenta els drets humans i la condició de fills de Déu. És l'aventura d'un fuster i de la seva esposa, subjectes a l'administració de l'Estat. És un capítol cruent d'una família obrera. És l'inici d'una recerca de l'home, de tot home, de tot ésser humà, que sant Francesc d'Assís va estrenar al segle XIII, i que segueix il·luminant el camí dels homes, donant sentit a l'existència humana, omplint el món d'esperança, donant motius per tenir pau, per estar content i per escampar aquesta alegria amb un itinerari que abasta el món sencer.