Un altre Sant Agustí va dir que «l’ociositat camina lentament, per això tots els vicis l’atrapen». A vostè quins vicis l’han atrapat?
M’he deixat atrapar per tots els vicis... tolerables. Hi ha vicis mortals i venials. Benvinguts siguin els vicis venials. Però aquest bon senyor que cita, va dir una altra cosa molt collonuda.
No em deixi amb el dubte: quina?
«Ja sé que no sóc res, però si em comparo...»
Llegint «Pasaporte sentimental», diria que és vostè un hedonista.
No ho crec. El que sóc, és un home que ha valorat la vida. Sóc agraït als moments que per sort m’han tocat viure. Per ser hedonista s’ha de ser burgès -no gaire il·lustrat-, i jo sóc fill de treballadors.
Viure bé és car?
Viure bé costa cales, però no és car. Un idiota sense calés és un idiota, però un idiota milionari és pitjor, és una cosa insuportable. Jo era publicista, llavors s’hi guanyaven molts diners. Una vegada ens van convidar a Canes, i de bon matí vaig sortir a la terrassa de l’habitació de l’hotel, amb barnús i una copa de Dom Perignon. Pensava que era el no va més, fins que em vaig girar i al balcó del costat hi havia un tio que feia exactament el mateix. Em va semblar una imatge tan patètica que vaig decidir deixar-ho.
Es viu millor amb menys diners?
Per viure es necessita un mínim de calés. Però no tothom sap viure. Conec rics que no saben viure, la providència els ha negat sensibilitat per poder gaudir de la vida, malgrat els seus diners. Això vol dir que hi ha certa justícia divina (riu).
Quin moment especial com els que surten al llibre, no ha pogut viure i li agradaria fer-ho?
En repetiria alguna.
No la del Dom Perignon al balcó.
Aquella no! Però una copa ens la podríem prendre, ara. Com va dir Napoleó del xampany, i si no ho va dir, és igual: en la derrota, el necessito; en la victòria, me’l mereixo.
Quina repetiria, doncs?
Algun viatge. El periodisme, no cal que li expliqui, és viatjar i conèixer gent. Bé, ho era, ara ni es viatja ni es coneix ningú ni es sopa ni es dina. I el pitjor: no es beu!
Així està la premsa.
Quan l’aigua mineral va entrar a les redaccions, es va acabar el periodisme.
Al llibre inclou la cita: «quasi totes les mentides són atractives».
Una cosa és enganyar i l’altra és mentir. La mentida millora la realitat. M’ho va dir una princesa italiana, a Roma: «nosaltres millorem el món mentint».
Que les mentides siguin atractives, explica el procés?
El procés és un nyap, home. Estàvem parlant de la mentida com una de les belles arts, i això no arriba ni a òpera bufa.
Un cubà li va dir que el millor és ser comunista en un país capitalista.
És que és així. Vaig anar a Cuba i a la Xina, s’hi havia d’anar amb una agència vinculada al PSUC. Aquells viatges estaven farcits de fills de papà de Barcelona, no hi havia cap obrer. A Cuba vaig conèixer la família cubana del Ché -per part del segon matrimoni- que era d’origen mallorquí, em va costar moltíssim arribar-hi.
Una experiència curiosa, suposo.
Abans, vaig veure com detenien un noi només per acostar-se a parlar amb mi. Almenys a la Xina són intel·ligents i quan hi vaig anar no presumien de res, reconeixien que estaven malament i que a poc a poc millorarien. Acabava de morir Mao. Però a Cuba eren uns fantasmes. I tot això, envoltat de fills de papà, la gauche divine i tota l'hòstia. I encara tenien por si jo feia comentaris en veu alta.
És nostàlgic?
Sí que ho sóc, i abans m’avergonyia de ser-ho. Ser nostàlgic és recordar moments agradables. I això que potser no els voldria repetir. A partir de certa edat, l’únic que tenim són episodis passats. Un no viu en la seva època sinó en la dels seus mites.
Després de tant viatjar, ha esbrinat on és el paradís?
A Andalusia.
