L’actor i director (Madrid, 1965) arriba puntual un any més a la seva cita estival amb les sales cinematogràfiques, i ho fa esprement per tercera vegada la fórmula de la comèdia blanca protagonitzada per una família nombrosa que tan bons resultats comercials li va donar a «Padre no hay más que uno (2019) i «Padre no hay más que uno 2 (2020). En aquest tercer lliurament de la sèrie, que s’estrena avui, l’acció se situa en ple Nadal!
Quina va ser la darrera pel·lícula de tema nadalenc que es va estrenar a l’estiu? «La jungla de cristal»?.
Aquesta és la que jo tenia al cap, sí. Però he estat investigant una mica i n’han sortit més; com Gremlins 2, que també es va estrenar a l’estiu, i Batman Vuelve, de Tim Burton. Així que hi ha més precedents. En tot cas, a mi això m’és una mica igual, perquè, al capdavall, el cinema és abstracció, màgia, canviar la realitat, anar-te’n a un altre lloc…
No fa por alienar els espectadors?
No, per res. És cert que hi va haver una certa pressió per estrenar per Nadal, però el que jo dic és que no cal veure la pel·lícula com una cosa nadalenca, sinó com la tercera part d’una saga que mola. Si en lloc de buscar una figura del pessebre aquesta família hagués buscat el conill de Pasqua, s'hauria d’haver estrenat per Setmana Santa? A més, amb la calor que fa, una pel·lícula de Nadal proporciona una mica de fresquet i això s’agraeix.
Des que va començar a fer comèdies familiars, sempre ha estrenat a l’estiu.
És clar, la meva cita és estiuenca. A l’estiu hi ha dos mesos de vacances escolars i és el moment en què els pares poden tenir aquest moment de lleure amb els fills. A més, els moments més feliços de la meva infància han estat a cinemes d’estiu, a l’aire lliure, una meravella. Malauradament aquesta és una tradició que s’està perdent. Com anar a les sales. Ara les pel·lícules es consumeixen d’altres maneres. I jo estic a favor dels canvis, però això em sembla una pena, perquè no té res a veure l’experiència de veure una comèdia envoltat de 500 persones que veure-la sol a casa teva.
Un cop més, la seva pel·lícula és esperada com l’estrena que aquest any ha de salvar la taquilla del cinema espanyol. Li pesa aquesta responsabilitat?
Home, doncs sí, perquè en algun moment la gent decidirà que no vol veure la meva pel·lícula i no hi anirà, i llavors es dirà que el meu fracàs ha enfonsat el cinema espanyol o ves a saber. Miri, jo treballo per al públic. I si el públic alguna vegada no apareix, em sentiré molt defraudat, però no perquè em vegi com el salvador del cine espanyol ni res. A mi tot això m’és igual. Jo no vull fer cine espanyol, jo vull fer cinema: de comèdia, d’entreteniment… Posi’m l’etiqueta que vulgui, però no aquesta.
Tal com està anant la cosa després de la pandèmia, caldrà un superheroi per salvar la taquilla de l’any. I no em refereixo a una altra estrena de Marvel.
Què li diré? Jo estic molt pendent. Tots els caps de setmana miro com els meus amics ho estan passant malament perquè han fet una pel·lícula amb tot el seu entusiasme, tota la seva alegria i tot l’esforç que comporta i no troben el seu públic. El cinema en general és un 32% més baix que abans que comencés tot aquest horror. La meva pel·lícula, tot i anar bé, probablement no anirà tan bé com les dues anteriors, i em fa una mica de pena.
Ha rebaixat aquesta vegada les seves expectatives?
A veure, jo confio molt en la pel·lícula perquè crec que aquesta m’ha sortit millor que les altres. Cada vegada que fas una seqüela la fas per millorar això, però de vegades no ho aconsegueixes, perquè no trobes el to o el que sigui. Jo crec que aquí he aconseguit barrejar el to de la 1 i de la 2. Què diré jo, que sóc el creador. Però, sí, fa una mica de por estrenar perquè les xifres estan sent paupèrrimes.
I, tot i això, ha triplicat el ritme de producció respecte a l’època de «Torrente». Ara estrena una pel·lícula cada any.
El que passa és que els guions de Torrente els feia jo sol, i jo sóc un paio molt dispers i molt crític amb mi mateix. Entre Torrente 3 i Torrente 4, per exemple, van passar sis anys. I no és que no volgués fer la quarta, perquè l’anterior havia estat un èxit, però no m’acabava d’agradar res del que escrivia. I després se’m va acudir fer-la en 3-D i es va haver d’estudiar com anava això i…, en fi, bogeries. Ara per fi tinc una coguionista, i Marta [González de Vega], a més d’escriure unes coses molt gracioses i de ser un frontó on puc contrastar les meves idees, té molta disciplina, que és una cosa molt necessària.
Així també pot treure el màxim partit als nens de les seves pel·lícules abans que deixin de ser-ho, no?
És clar, és clar. Jo ara podria fer Torrente 6 i tinc algunes idees per aquí, però em fa pena que aquest moment màgic dels nens es perdi. Em sembla que entre els 3 i els 6 anys els nens tenen un àngel especial, i dels 6 als 9 també és molt maco. Després ja dels 10 des d’ara comença una preadolescència que em fa menys gràcia. Quan jo era adolescent, no m’agradava a mi mateix. En aquesta pel·lícula hi ha dues nenes que estan ja a l’adolescència, cosa que, per altra banda, enriqueix la trama perquè apareixen conflictes nous.
L’any vinent es compleixen 25 anys de «Torrente». Alguna cosa a la vista per celebrar-ho?
25 anys ja, què li sembla? Doncs miri, l’altre dia era a la meva oficina pensant que amb això de l’aniversari potser em trucaria algú que volgués fer un llibre o un documental, i em vaig dir: «Igual és millor que ho faci jo». I, sí, crec que faré un documental de Torrente, perquè tinc tants records i tan graciosos… Quan em pregunten si avui es podria rodar Torrente, jo dic que seria molt difícil. Però no per la correcció política i tot això, sinó perquè la vaig fer amb pel·lícula de cel·luloide i la vaig muntar amb moviola. Ho penso ara i em veig com els pioners del cine. Veient-la fa uns anys em va semblar que havia envellit bé i que tenia certa pàtina de clàssic, encara que estigui malament que sigui jo qui em llenci flors.
