Gora Unzué. La glòria no és que t’aplaudeixi un estadi. És que et victoregi la teva ciutat. Però si la teva ciutat victorejant, de gresca i alliberada de virus és Pamplona un 7 de juliol pots considerar que la vida, a més d’una putada en forma de diagnòstic, pot oferir-te també un gran «txupinazo». Juan Carlos Unzué Labiano, navarrès del 67, va ser entrenador del Girona durant la primera part de la temporada 2019-2020 i també porter del Barça i d’altres equips. Un cronista lleu i previsible diria que el seu partit més important és el que està jugant ara. Tan cruel és la malaltia com repulsiva aquesta retòrica que superar una malaltia és qüestió de voluntat pròpia i lluita. El següent podria ser afirmar que qui mor és que no ha lluitat prou. Que no ha tingut esperit esportiu o guerrer. Que no hi ha posat ganes. Puaf.
Unzué ja ha viscut tres vides molt abans de deixar aquesta vida. Esportista amb fama i èxit. Encarregat de donar el tret de sortida a tot un Sanfermín i activista contra l’ELA. Tres mèrits per a una persona. La majoria de nosaltres no aconsegueix la fama i el fulgor en cap activitat. No agafi d’això el lector que Unzué és algú afortunat. És algú a qui li passen coses. I que és digne d’admiració.
Unzué va ser diagnosticat d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) el 2020. Fins no fa gaire, aquest mal, que pot produir una paràlisi muscular progressiva, era molt desconegut. El símbol era Stephen Hawking. Avui s’ha fet visible gràcies a gent com Unzué.
Als Estats Units és coneguda com a malaltia de Lou Gehrig (pel famós jugador de beisbol que la va patir), i a França, com la malaltia de Charcot. Va ser aquest metge, Jean Martin Charcot (1825-1893), qui la va descriure per primera vegada, el 1869.
El «txupinazo» d’Unzué va donar pas a la festa més mítica del món. Potser. Aquesta festa a la qual tot adolescent en els seus cabals planeja anar-hi. I de madurets, una àmplia proporció. Madurar és comprendre que Hemingway va ser abans que tu a tot arreu. Sant Fermí. Aquesta festa en què tots hi som mentalment alguna vegada, algun any. Tinc l’any Sant Fermí. La meva tradició és no anar-hi. Cada any ho intento, hi fantasiejo, recluto companyia, xafardejo allotjaments, em veig amb el mocador vermell i esmorzant xistorra amb ous ferrats i vi, però finalment la vida s’imposa amb els seus ritus i rutines i obligacions. M’agafa el toro. La vida és el que ens passa, no al carrer Estafeta, mentre planegem anar a Sant Fermí. Seria aquest ensenyament suficient per no fer plans a llarg termini, cosa que no significa no ser previsor; viure (gairebé) al màxim i gaudir l’interval que va entre el naixement i el moment en què un metge pronuncia unes paraules fatídiques. Que poden no significar el teu final, però sí l’inici clar de la pròrroga. Hauríem de néixer amb un comptador de metàfores esportives i que s’esgotés aviat i que no en poguéssim utilitzar cap una vegada abusades. Gairebé el mateix amb les nàutiques. El poeta que diu que la vida és una singladura no arriba a bon port.
Unzué té 55 anys, va amb cadira de rodes, té el suport de la seva dona, afirma que sentir-se útil és la principal aspiració de l’ésser humà i implora els polítics que destinin més fons per investigar aquesta i altres malalties, rares o infreqüents, normals o conegudes. Va ser un porter elegant, fitxat als 15 anys per l’Osasuna. A una edat en què també feia de jugador de camp. «Això m’ha permès conèixer millor el joc, el futbol i fins i tot l’ésser humà», deia a El País l’octubre del 2021.
Va ser, entre moltes altres comeses, entrenador de porters al Barcelona, en una època daurada, amb Guardiola, amb els títols omplint les vitrines blaugrana sense descans. Va entrenar també el Celta i el Girona i segurament hauria estat segon de Luis Enrique a la Selecció. Es va envoltar sempre, per dalt i per baix, dels que entenia millor i ara té una mirada que no ha perdut la sagacitat que ha de tenir la d’un bon porter. Els seus ulls han vist molt. Èxits i fracassos. Sorts i desgràcies. Encara no han albirat la por. Transmeten serenitat. Visca. Cantem amb l’alegria més gran «el pobre de mi». Va per Unzué.
