Ja la seva imatge en una sala del Museu del Prado assegut en un banc parlant per telèfon donant-los l’esquena a alguns dels quadres més famosos de la història universal de l’art no presagiava res de bo. Per ell. Tampoc Boris Johnson en aquella cimera madrilenya de l’OTAN no va fer gaire cas a Velázquez. Això donaria per a una novel·la. La conjura de les Menines. Tots els homes il·lustres del món que en aquella visita a la pinacoteca no van apreciar prou aquesta obra anirien caient. Mario Draghi seria el segon.
El primer ministre italià té 75 anys, és milionari per família i va quedar orfe abans de fer els 20. Va néixer a Roma, com gairebé tot, va fer classes d’Economia i va dirigir el Banc Central Europeu durant vuit anys. També abans, la Tresoreria d’Itàlia. En una de les múltiples dificultats de l’explosiva política italiana, amb tots els consensos trencats per la pandèmia, al president de la nació, Sergio Mattarella, se li va acudir anomenar-lo el febrer del 2021 «per arreglar el país». Un italià és més optimista que un espanyol. L’italià pensa que el seu país té solució.
Draghi. Un metòdic per posar ordre en un vesper. Ara dimiteix, però el president, el senyor Sergio, no vol permetre-li que ho faci. Li implora que es quedi, li fa una escena del sofà, li recorda que aquesta setmana ha de viatjar a Algèria a negociar gas i Draghi s’embrut en el volcànic caràcter de la Itàlia política. Va dir que quan es trenqués la coalició de govern se n’aniria. Es trenca per les estrambòtiques exigències d’un dels partits, el més naïf-populista: el Moviment Cinc Estrelles, que cau als sondejos, que va somiar assaltar els cels i que ara aleteja en el sistema com un poltronista més. Els altres aliats, tots intrigants, són la Lliga Nord, el Partit Democràtic i Itàlia Viva. A Itàlia, els noms (i les ideologies?) clàssiques ja no són a les sigles dels partits: comunista, socialista, democristià, liberal, etc.
Draghi, ulls de miop, aires de distret, va salvar l’euro, o això se li atribueix. I el va salvar amb una frase que va fer ressuscitar borses, vides i hisendes: «Farem tot el possible per salvar-lo i això serà suficient». Potser llavors aprenia que és més útil per a l’economia saber construir una frase que no pas quadrar un balanç.
El seu, el seu balanç, que no és clar ni de bon tros que sigui el seu final, és el d’un tecnòcrata fent política, o a la inversa, que no ha suportat que se li posin peròs a la seva ortodòxia. L’ortodòxia no serà tal quan cadascú en té una. Aquesta setmana, després de 17 mesos en el càrrec, el nostre protagonista haurà de decidir si continua per lluitar contra la inflació, els dimonis d’Itàlia, la crisi energètica i els cops de cua de la pandèmia o es retira al Piemont a acariciar un gat mentre amb un monocle i un got de brandi a taula es dedica a visionar pel·lícules de Fellini. I El desert dels tàrtars, de Buzzati, a la tauleta.
Hi ha eleccions a l’horitzó que fins i tot podrien ser avançades al mes d’octubre. Tot, amb l’extrema dreta, els Germans d’Itàlia, alçant-se a les enquestes. Gairebé no importa a quin lloc d’Europa llegiu aquesta darrera frase. Itàlia és un país tan seriós que la líder dels ultres es diu Meloni. Draghi podria afrontar dijous, quan torna d’Algèria, amb problema de gasos, una moció de confiança. Ningú sap com sortiria, encara que hi ha més vaticinis proclius al triomf de Mario el Drac. Amb no poques incògnites. Tractant-se d’Itàlia, per variar. Itàlia és una afició, una passió i una admiració.
Draghi és Luis de Guindos amb el Batxillerat i un voldria entrevistar-lo, a l’estil Oriana Fallaci, per preguntar-li per les enveges, lleialtats, passions i traïcions dels salons del poder. Per conèixer de primera mà i per la veu de què té gust la renúncia i quina olor fan les súpliques.
