AFelipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón van decidir anomenar-lo Froilán, i mira que hi havia noms normals per triar entre tants: Juan, Felipe, però per descomptat no Todos los Santos, que aquest hauria estat pitjor. Posar-li Froilán a un nounat és condemnar-lo de per vida a intentar demostrar que, malgrat el nom, és algú normal, sense tara, la qual cosa, en el cas que ens ocupa, és tasca destinada al fracàs. Potser va pesar en la decisió la història dels Borbons, una família poc exemplar per dir-ho suaument, uns «visca la vida» per dir-ho encara més suaument, i van voler reconduir el primogènit de la primogènita encomanant-lo a sant Froilán, que de molt jove va abandonar la casa paterna per viure com un ermità a les muntanyes del Cebrero i el Bierzo. Si aquest va ser el pla, cal admetre que n’hi ha hagut de millors, ja que en 24 anys Froilán no ha donat mostres de voler viure com un anacoreta, més aviat al contrari. Sembla que pesa més la sang que els bons oficis del seu patró.
Froilán s’ha acostumat a sortir als mitjans des del seu naixement, quan el seu pare va comparèixer davant la premsa declarant: «És idèntic a la mare, el pobre». En aquell moment, mitja Espanya es va apiadar del nadó gairebé tant com del pare, mentre l’altra mitjana cremava en desitjos de veure les primeres fotos del nen, així de cruel és aquest país. Anys més tard, a l’altar del casament dels seus oncles Felip i Letizia, li va agafar per pegar a la resta de nens convidats, cosa que Espanya va celebrar com una alegre i entremaliada trapelleria: «Que entremaliat és en Froilán», «els nens són així, ja se sap» i altres frases per l’estil. Si hagués tingut una àvia com la meva i no com a senyora Sofia -vagi en el seu descàrrec que la pobra estaria ocupada mirant el seu marit, que amb tanta princesa aniria boig-, una sonora bufetada hauria liquidat la malifeta, i qui sap, potser hauria estat el principi d’una altra educació pel xaval, com abans estava manada. No hi va haver bufetada. El nen ha crescut creient que pot fer el que li dóna la gana, com deixar anar un «em feu fàstic» a membres del Partit Comunista d’Andalusia amb els quals va coincidir en un tren. Per a ell són simples entremaliadures que se li admeten «per ser vós qui sou». I a sobre té raó.
Fa uns dies hi va haver un tiroteig a la discoteca de Marbella on es trobava amb uns amics. Temps enrere va acabar a comissaria per una baralla en una altra discoteca, i en una altra ocasió va ser «convidat a marxar» d’un altre local perquè disparava gas i escuma als altres clients - noti’s que no li passa mai cap incident en biblioteques o llibreries-. A la meva àvia li faltarien mans per repartir bufetades i a Froilán galtes per rebre-les.
No sempre els trets són de broma: als 13 anys es va disparar a un peu ningú sap bé com; això de disparar-se al peu també és costum molt borbònic. Algú hauria d’haver explicat a Froilán que per ser com l’avi no cal disparar-se literalment al peu, que és només una manera de parlar. Només cal que un mateix faci caure el seu propi prestigi a base de comissions àrabs i caceres a preu de luxe, siguin de paquiderms o de senyores. En fi, ja ho aprendrà.
A Froilán l’he vist diverses vegades al Museu del Prado. No visitant-lo, per Déu, que aquestes coses l’avorreixen -són proverbials les seves dificultats amb els estudis-, sinó en les pintures de Goya. Froilán és el Borbó que Goya va pintar una vegada i una altra, de cabells arrissats i lleig fins a dir prou, però de mirada altiva perquè sap que els altres som esclaus i estem a la seva disposició. Li falten només unes patilles de quatre dits de longitud. Si en lloc de la família de Carles IV, Goya hagués pintat la de Felip VI, allà estaria Froilán, mirant amb sobèrbia des d’un costat, que en aquests quadres és on es col·loquen els que no tenen cap responsabilitat però saben que viuran del conte tota la vida. Si hi ha alguna cosa millor que ser rei, és ser familiar de rei, d’aquells que ni fu ni fa, però que a tot arreu troben cortesans. Com el nostre Froilán.
La reialesa, com els boxejadors, té sempre paràsits al seu voltant, si bé en el seu cas s’anomenen cortesans. Al contrari que el boxejador, la reialesa mai no perd un combat -llevat de casos molt puntuals, com França a finals del segle XVIII o Rússia a inicis del XX-, de manera que la bona vida sol durar anys, així que els seus paràsits compten així mateix per davant amb anys de festes, bons restaurants, discoteques de moda i algunes senyoretes de calça solta. A més, és clar, de productes de la millor qualitat per a consum ocasional o habitual, allà cadascú. Aquesta és la vida que porta Froilán i aquesta és la que portarà per sempre, perquè ja és tard per a una bufetada. A més, la meva àvia va morir fa anys.
