La moldava Tatiana Tibulec és autora de «L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds», un fenomen editorial a diversos països. Ahir va presentar el seu llibre a la Casa de Cultura de Girona, en un acte organitzat per la llibreria Empúries.
És obligatori estimar els pares?
Bé, és més fàcil si els estimes, però no és obligatori. Ser un nen no significa estimar per obligació. Els pares no poden esperar ser estimats per un fill, només perquè li han donat la vida. Sovint la tristesa dels pares prové d’aquestes esperances de gratitud posades en els fills. Tot i que la tristesa pot venir també perquè els fills ho esperen tot, dels pares.
Es pot guardar rancor a algú durant tota la vida?
Sí, sempre (riu). Quan en tu neix el rancor, és molt difícil que aconsegueixis aturar-lo. Una manera d’aturar el rancor és quan et passa una cosa encara pitjor, llavors l’oblides.
Serveix d’alguna cosa, el passat?
Per mi, per exemple, és molt important, ja que com a escriptora, solc viure en el passat. La meva inspiració la prenc del passat.
I pels que no són escriptors?
Hi ha gent que, a diferència de mi, viu bolcada en el futur. Per mi el passat és interessant perquè allà les coses estan fixades, però les puc canviar o modificar en els meus llibres. Puc jugar-hi. A l’est d’Europa, d’on sóc jo, el passat ha sigut mitificat durant molt de temps, molts fets han sigut amagats, s’han ocultat darrere d‘un vel. Per la nova generació és gairebé una missió descobrir el passat autèntic.
El seu protagonista és un pintor, com Picasso, de qui algunes veus critiquen que es celebri l’any vinent el cinquantenari de la seva mort, per alguns punts foscos de la seva biografia. Els artistes han de ser valorats també per la seva vida personal?
És un tema que he pensat sempre, en els darrers anys la meva opinió està canviant. Per a mi, una cosa és l’obra i l’altra la persona, no s’han de barrejar. És ben possible que una persona sigui dolenta i que creï una obra bella i útil per a la humanitat. Però, ara, amb la guerra d’Ucraïna, veig artistes i intel·lectuals que no només no s’hi oposen sinó que s’hi mostren a favor. M’estan fent canviar una mica d’opinió. No hem de subestimar el poder que té la creació artística, el seu missatge pot ser verí. Hi ha artistes als quals ara no m’acosto, per la seva posició prorussa. Ja ho veu, és complicat. Millor, m’ho torni a preguntar d’aquí a deu anys (riu).
Va néixer soviètica. Com veu la guerra una exsoviètica?
Vaig néixer amb les històries mítiques i heroiques de la Segona Guerra Mundial. Mai de la vida hauria imaginat veure Rússia atacant un país com Ucraïna. Per mi, sembla la fi del món.
Tem que passi el mateix amb Moldàvia?
Som els següents, n’estic segura. Si encara no ens han envaït, és perquè Ucraïna ha sabut parar Rússia. No entenc per què l’holocaust ha estat tan ben estudiat i, en canvi, no passa el mateix amb tot el que va succeir a l’URSS.
Ha patit mai bloqueig artístic, com el seu protagonista?
Sí, i tant. Tinc bloquejos creatius, i més darrerament, que hi ha moltes coses que em distreuen. Hi ha gent que és capaç d’escriure quan passen drames i coses dolentes. Jo no en sóc capaç, no em centro.
És vostè tan dura com els seus llibres?
Abans, sí. Amb el temps intento ser més justa, o almenys correcta.
L’hi pregunto d’aquí a deu anys?
També (riu).
